Opinió

LA GALERIA

Cugat, el mite

Em van posar a la seva taula perquè, entre jo, la meva dona i una rossa, l'entretinguéssim una mica

Al centre cívic del Barri Vell de Girona vaig assistir, fa poc, a la presentació del llibre Xavier Cugat i Mingall, escrit per Joan Gay, Joaquim Rabasseda i Anna Costal. A dos d'ells ja els coneixia dels Quaderns de la Revista de Girona, que jo dirigia, sobretot del que van titular Sardanes (2009). Són autors als qui agrada fer un llibre diferent i, fins i tot, presentar-lo de forma diferent. I ho aconsegueixen. La vetllada va resultar esplèndida i original, com original era el mateix Cugat. El llibre defuig la biografia cronològica clàssica i a partir d'entrevistes i anècdotes ens va desvelant la història d'aquest gran artista gironí. Aquesta presentació m'ha fet pensar en les dues vegades que he tingut relació amb Cugat. La primera a Madrid, al voltant de Sant Josep de 1983. L'Ajuntament de Lloret –llavors, jo n'era alcalde– hi havíem anat a posar una placa al costat del llorer que un bon dia s'havia plantat sense fer soroll al parc del Retiro, en homenatge a la ciutat. Vam completar, doncs, l'ofrena amb unes rajoles aclaridores i una sèrie d'actes celebrats, la majoria al Cercle Català. Van venir-hi l'alcalde Tierno Galván i el ministre Gutiérrez Mellado. Al Cercle vam coincidir amb Xavier Cugat, que hi tenia, em sembla, una exposició de dibuixos. M'hi van presentar, vam fer la xerradeta, i em va dedicar el llibre Yo, Cugat (1981). Uns anys després, Cugat va venir a Lloret per seguir les actuacions de la seva nova Gran Orquestra Xavier Cugat Caravana, que intervenia en un programa televisiu titulat Directo en la noche, que es gravava al Gran Palace, local on, precisament, el 29 de juny de 1985, li van fer un homenatge. Algú que sabia que ens havíem tractat a Madrid va tenir la idea de posar-me a la seva taula perquè, entre jo, la meva dona i una rossa que ja portava ell, l'entretinguéssim una mica. Van repartir un sopar de càtering i Cugat em va demanar si li podia aconseguir el peix sense sal. Me'n vaig preocupar seriosament, però tots ja menjàvem postres i el peix d'en Cugat encara nedava. Jo ja no sabia què explicar-li, ni què preguntar-li, ni quins dibuixos demanar-li –recordo que me'n va fer un dedicat als nanos de l'escola on jo treballava–. Pensava que, d'un moment a l'altre, i encara més essent un personatge famós, explotaria i ens diria de tot. Però no. S'ho va agafar amb filosofia, i, en veure'm nerviós, em va tocar l'espatlla amb bonhomia i em va dir: “Tranquil, noi, no pateixis. Anant per aquests mons me n'he vist de pitjors.” I, al final, el peix sense sal va arribar. Happy end.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.