El carrer, un altre cop

Jo no sé què diràs ara, Mariano, després de veure els milers i milers de persones que van sortir un altre cop al carrer a Catalunya. “Immoral, il·legal i vergonyós.” Són els tres adjectius que mesos enrere va fer servir l'alcaldessa Colau per referir-se al que està fent el govern espanyol en la crisi humanitària més gran des de la Segona Guerra Mundial. Em costa trobar altres adjectius més encertats. Ahir, milers de catalans van tornar a sortir al carrer a Catalunya. Què era, Mariano? Un nou desafío, com dius cada cop que veus gent sortir al carrer? No, Mariano, no. No era un desafiament. Era un clam. Un clam de la societat civil, un altre, perquè ho resolguis. O perquè ho facis tu o perquè ho deixis fer als altres, que és el que alguns voldríem. Com pot ser que a hores d'ara dels 17.337 refugiats que et vas comprometre a acollir no n'hagin arribat ni un miler? I com pot ser que continueu, diguin el que diguin els Évoles de torn, amb la política de ni fer ni deixar fer? Catalunya vol acollir. Però no pot. Hi ha disponibilitat per acollir fins a 4.500 refugiats, va dir directament Puigdemont al comissari d'Immigració Dimitris Avramopoulos mesos enrere. I què vareu fer? Considerar-ho un atac a l'Estat, una nova dèria dels independentistes, una desautorització i una deslleialtat. La Soraya reprovava Puigdemont l'endemà mateix. Però, que no ho veieu? No heu vist els milers de persones al carrer, un altre cop, a Catalunya? Que no ho veieu, que es tracta, de nou, d'una simple qüestió de voluntat política? O em diràs que això d'ahir va tornar a ser un atac a no sé quin pilar de l'Estat? A Espanya poseu tanques metàl·liques i subvencioneu els governs del sud perquè facin una determinada política migratòria. Aquí no en volem, de tanques. No us confongueu. El que volem són eines. Les mateixes eines de qualsevol altre estat per resoldre problemes com aquest. El desafiament d'ahir era ben simple: demanar, reclamar i exigir solucions. I advertir-vos que, si no, les aplicarem igualment. Perquè el govern català no es pot permetre la política espanyola del ni fer ni deixar fer, és cert; però tampoc que aquesta sigui l'excusa permanent per no fer més. Menys Constitució i més solucions, Mariano. Més política en majúscules. Tant us costa d'entendre? Em temo que sí.