Opinió

Tribuna

Èpica i política

“ Qualsevol acció emancipadora ha de menester una oralitat elaborada

No puc fer cap altra aproximació a la nostra realitat política si no és en el marc del mot poètic. Perquè hi ha una poètica evident en la idea d'emancipar-se com a poble, una idea de justícia que troba en la paraula la seva expressió precisa. Alliberar-se de l'opressor demana armar-se de coratge, la unilateralitat truca a la porta i el temps s'agreuja: és el nostre Rubicó particular un gest històric si –com sempre he inquirit en els meus papers i articles– hi ha la voluntat real de consolidar una secessió ordenada. Un gest –o bé una gesta– que obliga a l'èpica en el camp de la política.

No ho contemplo altrament. Car no hi ha obra sense pensament i és aquest l'espai on l'acció política troba la seva raó de ser. Mobilitzar les masses o no mobilitzar-les, això està més enllà del pragmatisme, és una qüestió d'estratagema que ha de contraposar la raó a la força. Ells tenen la força, nosaltres la raó. Però aquesta és una raó que s'ha de meditar en la paraula i expressar-se ordenadament i pública. Cal humilitat, però també mirada altiva: la mirada comuna de l'heroi que mira l'horitzó amb reverència i que sap que no hi ha vida sense risc.

Discrepo quan llegeixo –darrerament– que el relat sobiranista gira entorn de l'èpica. Ben al contrari: no n'hi ha prou amb un judici per desmentir la prudència excessiva en la paraula per part dels fins ara nostres representants polítics. De fet, considero que cal més solidesa en el discurs. I això m'obliga a recordar que la llibertat és un concepte ben estrany: la paraula –l'epos d'origen grec– està en el centre de qualsevol revolta. Epopeia i èpica cobreixen un mateix registre etimològic. Per això no me'n puc estar de dir que qualsevol acció emancipadora ha de menester una oralitat elaborada.

Perquè, al capdavall, si bé la política és l'expressió pública de l'obra, el dêmos trobà en el parlamentarisme la seva concreció. Comptat i debatut, un parlament no deixa de ser una metàfora de l'àgora. La plaça o el mercat on s'intercanvien existències i productes. Però, així mateix, conceptes i idees vehiculades en el verb. El pacte i el diàleg estan en el centre dels pobles civilitzats. Però quan es nega l'essència de la democràcia –que just és la resolució pactada d'un conflicte– aleshores cal elevar la veu a una dimensió poètica que enalteixi l'ànim a un estat de realització utòpica.

Fer possible l'impossible: no pots mobilitzar un poble i després abandonar-lo a la seva sort; en Ferrater Móra ho expressava en termes de mesura: “El límit que el català troba arreu, la frontera contra la qual topa a cada instant, el llindar mitjançant el qual la seva conducta podrà posseir allò que l'inflarà de sentit.” Hi ha una dialèctica impossible, una tensió inevitable entre límit i llindar. Èpica i cruïlla històrica: creuar el llindar és deixar enrere el tòpic d'un poble derrotat.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a