On és el no a la independència?

Aquest és l'any del referèndum. Sí o sí. Entre els judicis i els pressupostos ballen les dates. Al setembre votarem. O abans, se'ns diu, si hi ha inhabilitacions pel mig. En fi, donem per fet que hi haurà referèndum d'autodeterminació. Una data i una pregunta clara, a la qual caldrà contestar sí o no. I una campanya prèvia.

Confiem que en la campanya pel sí se'ns explicaran les conseqüències positives de la independència, perquè que els catalans hauríem de tenir el dret democràtic a manifestar les nostres preferències nacionals és cosa sabuda i àmpliament assumida. Ho dic perquè em preocupa una campanya pel sí excessivament publicitària i massa identitària. Segur, però, que vaig errat i la campanya serà exemplar, per mobilitzadora, informativa i explicativa. Tanmateix, també soc conscient que no poder convocar un referèndum pactat amb l'Estat ho complica tot, de manera que el debat corre permanentment el risc de quedar ancorat en un enfrontament sobre legalitats i dèficits democràtics. En aquestes condicions és difícil parlar d'una altra cosa que de prohibicions i de la necessitat d'alliberar-nos-en. Però valdria la pena intentar-ho.

I què hi ha a la banda dels contraris a la independència? Ben poca cosa. Malauradament, tenim una defensa del no fonamentada mil vegades en la posició que el que hi ha no es toca i que la Constitució és per sempre. Espanya és unitat, ordre i llei. Cap incentiu de pes perquè algú com jo pugui arribar a pensar que hi podria sortir perdent amb el negoci de la independència. El que em fa pensar que seria fenomenal disposar d'un no que incentivi el sí a ser millor. Una mica com els passa als governs quan tenen una bona oposició, que no per contundent és més oposició, sinó per instar un govern a corregir trajectòries o a matisar posicions donades per descomptat. Una bona oposició obliga el govern a millorar, a ser millor.

En aquest mateix sentit, els partidaris del no són fonamentals per desenvolupar una campanya prèvia al referèndum que sigui quelcom més que la confirmació que hi ha molta gent en aquest país que vol la independència. Les enquestes i les preferències polítiques també confirmen que hi ha molta gent que no desitja que Catalunya esdevingui un estat. Dubto que una part significativa d'aquestes persones se sentin còmodes amb la baixa presència argumental en el debat públic dels contraris a la independència. En tinc dubtes perquè no oblido que al voltant d'un 80% de la ciutadania catalana mostra el seu acord a poder votar en un referèndum d'autodeterminació. I qui està disposat a votar ha d'estar obert a un debat públic de qualitat.

En el marc d'aquest famós 80% que vol votar hi ha els independentistes, evidentment, però també bona part dels que podrien inclinar-se pel no a la independència; raó per la qual hi ha d'haver partidaris del no farts que els referents de la seva posició no passin de la Constitució i del binomi legalitat-il·legalitat. A hores d'ara, ni aquesta gent ni ningú disposa d'elements de judici aproximatius sobre la qüestió clau de quins són els incentius concrets i els avantatges contrastables d'una Catalunya espanyola. Perquè, més enllà del discurs alarmista sobre els suposats efectes desastrosos de la independència, no hi ha res de sòlid ni de definitiu que pugui justificar la negació de la independència. Si n'hi hagués, viuríem una campanya interessant i els partidaris del sí es veurien en la necessitat de treballar més els continguts, cosa que sens dubte ens convé.