Actitud i victòria

Som en el compte enrere definitiu de la decisió més important que haurà pres aquest país en els últims segles. És tan senzill com profund, ho sabem nosaltres i ho sap l'Estat. Les possibilitats d'encaminar la recta final d'aquest procés per la via de l'acord semblen escasses i cal que seguim dibuixant amb extrema responsabilitat i prudència l'estratègia a mitjà, curt i llarg termini.

Durant les setmanes vinents assistirem a mil i un debats jurídics, discussions sobre legitimitats, analitzarem certeses i incerteses, parlarem sobre el cens, sobre el rol que han de tenir els Mossos d'Esquadra, sobre precintes i suspensions... però més enllà de tot això, el que serà realment determinant per aconseguir l'objectiu que col·lectivament ens hem proposat serà l'actitud. I és aquí on crec que hi tenim totes les de guanyar, perquè ha estat justament per l'actitud que hem arribat on no havíem arribat mai fins ara.

Malgrat totes les dificultats amb les quals hem anat topant, ha estat per l'actitud que hem assolit tots els ingredients necessaris per encarar els metres finals d'aquesta llarga cursa de fons. Avui som una societat més compromesa i més determinada, tenim una majoria absoluta independentista al Parlament sorgida de les urnes i un president amb un govern insubornablement decidit a tirar endavant el mandat democràtic del Parlament. Fins a dia d'avui, en cap altre moment s'havien donat totes aquestes circumstàncies juntes.

S'acosta l'hora gran i les cartes dels uns i dels altres estan sobre la taula. Nosaltres ho refiem tot a mandats democràtics, ciutadans i urnes, i l'Estats'encomana a la coerció, les querelles i els tribunals. Mentre ells ho confien tot a la força i a la capacitat de les seves clavegueres, nosaltres confiem en el tsunami democràtic que serem capaços de fer entre ciutadans, càrrecs electes i institucions.

L'Estat parla la llengua de la inhabilitació, del desprestigi i d'intentar infondre sistemàticament el dubte sobre nosaltres, però quan arribi l'hora de pronunciar-nos a les urnes no hi haurà cap poder coercitiu ni cap tribunal que pugui aturar conjuntament una majoria absoluta del Parlament, un govern, un president, centenars d'alcaldes, milers de càrrecs electes i –sobretot– milions de persones sortint a culminar un procés amb la imatge més pacífica i democràtica que existeix: posant lliurement una papereta dins d'una urna.

Aquest tsunami ciutadà i institucional els desbordarà i guanyarem. I això serà possible i serà definitiu per l'actitud. No ho serà nomes per les qüestions logístiques ni operatives del referèndum –que estaran del tot a punt–, ni tampoc ho serà només per les lleis que aprovarem al Parlament de Catalunya –que també estaran a punt i seran exquisidament rigoroses–, sinó que la gran onada democràtica serà possible principalment per l'actitud de tots plegats. I per això és determinant l'actitud: l'actitud fins al dia del referèndum i també la que mantinguem durant els dies posteriors.

Si mantenim la força que hem tingut tots per arribar fins aquí, guanyarem. Ara ja només depenem de nosaltres, i serà per la nostra ànima i no pas per la nostra tècnica el que ens farà sortir-nos-en.

Detallo a continuació les tres ròtules sobre les quals, a criteri meu, cal fer orbitar l'estat anímic del procés a partir d'ara.

Sentit de transcendència i d'autoexigència

El que volem fer és gros, molt gros. Tenint tots els elements que abans he descrit a favor nostre, aquesta vegada ningú jutjarà qui ha estat el més heroic o el més brillant. L'únic judici possible davant de l'actual circumstància serà si ho hem fet bé i, per tant, si ho hem fet possible. I això requereix molta autoexigència i molt sentit de transcendència. És per això que no podem mirar amb desconfiança cap company de viatge. Avui cal mirar endavant i preocupar-nos només de fer el màxim de coses i fer-les tan bé com ens sigui possible.

Els mesos vinents no són aptes per a hiperventilats ni per a llepafils. Tampoc no va d'electoralismes ni d'agendes pròpies. El que tenim per endavant és un temps de generositat i magnificència. Avui cal concentrar-nos a buscar solucions i oblidar aquell vell vici de recrear-nos en els problemes i les dificultats.

Actitud guanyadora, concentrant-nos en encomanar la il·lusió i l'esperança

Ja no cal insistir més en allò del “no tenim por”. Aquest país la por de l'Estat la va perdre el 9 de novembre del 2014 i aquests dies ho hem rememorat. No repetim insistentment que no tenim por perquè, al final, a algú n'hi farem agafar. Tenint al davant un Estat que només ofereix resignació i amenaces; ens queda el camp lliure per encomanar el discurs de la il·lusió i l'esperança. Tenim tants i tants motius pel sí a la independència que avui cal que ens concentrem a encomanar-ho a tots aquells que encara estan dubtosos. Ningú amb un mínim de criteri escollirà la resignació i l'amenaça quan, en canvi, pot triar la il·lusió i l'expectativa de viure millor.

Mentalitat de conflicte en positiu

L'expressió pot semblar dura, però cap altra que precisa millor el que a parer meu serà l'actitud determinant. De la mateixa manera que hi ha molta gent a Catalunya disposada a fer molta feina perquè això surti bé, a l'Estat espanyol hi ha molta gent disposada a fer el que calgui perquè surti malament. Però hi ha una diferència no gens menor: molta d'aquesta gent de l'Estat espanyol té un gran poder mediàtic, policial, econòmic i també judicial. Tots sabem a què em refereixo. Fins ara hem vist un tast de fins on són capaços d'arribar amb l'objectiu de desprestigiar, desorientar, desanimar i enfrontar l'independentisme a Catalunya. I ara en vindrà més. És en aquest sentit que cal que ens blindem perquè no infonguin dubtes entre nosaltres. En el cas que ho aconsegueixin, serà senyal que ens han pres la mida i, sense massa temps de reacció, ens poden fer mal, molt de mal. Nosaltres, a la nostra i a l'una! Aquesta és la mentalitat de conflicte a la qual em refereixo davant les moltes coses que encara han d'arribar.

Han estat justament aquestes actituds que descric les que ens han permès fer progressos inimaginables fa uns anys i que ens han portat fins a aquest tram final. I avui, mentre nosaltres seguim fent créixer la gran onada, l'Estat continua tirant benzina al foc de la coerció. Però, com diu la dita, el foc el pots aturar, però l'aigua, no.

Algú va dir allò que “per exercir el dret a l'autodeterminació primer cal exercir el deure de la determinació”. I això fa anys que cada cop més catalans ho fem. I per això guanyarem: per l'actitud. Som-hi i gaudim-ho.