Opinió

Tribuna

Un país sense TV3?

“TV3 encara és la millor televisió que tenim a Catalunya. Però els perills de degradació i residualització de TV3 sotgen per moltes bandes

Lluny queden els anys en què TV3 aconseguia quotes de pantalla superiors al 20%. Situats en ple 2020, observem com el canal públic català ha anat perdent en l'última dècada audiència, credibilitat, prestigi, influència social i cultural i legitimació política. Les retallades del govern l'han afectat any rere any. La cadena ha deixat d'invertir en producció externa. Els informatius, abans la joia de la corona, han deixat de ser referents de l'actualitat. Les reduccions de plantilla i els acomiadaments de treballadors provoquen vagues intermitents. Els partits del Barça han desaparegut. La publicitat es va reduint. Els directius han optat per introduir programació en castellà per competir amb les plataformes espanyoles. Partits i líders d'opinió expressen dubtes sobre la conveniència de mantenir un servei públic tan ineficient...

Sí, es tracta d'una distòpia. Un escenari situat en un futur no gaire llunyà, volgudament apocalíptic, per cridar l'atenció sobre la gravetat de la deriva audiovisual que estem patint. Malauradament, es tracta d'un escenari que resulta imaginable a partir de fets i tendències derivats de les polítiques erràtiques aplicades a tot el camp de la televisió i de l'audiovisual en els darrers anys. La recent substitució del director de TV3 i les diferents polèmiques sorgides no fan més que corroborar i aprofundir la sensació de desgovern i de manca de rumb en una de les escasses estructures d'estat que Catalunya podia ostentar amb orgull i èxit.

De fet, Catalunya ja va aprendre a resistir sense TV3 durant una llarga etapa: la que va dels inicis de la televisió (anys cinquanta) fins al 1984. Després, va haver d'aprendre a superar successius intents de marginalització –limitació a un tercer canal, irrupció de les privades espanyoles, prohibició de privades autonòmiques, multiplicació de canals digitals, noves plataformes...– i aspirar a convertir-se en la televisió nacional que se'ns havia negat.

Avui encara TV3 és la millor televisió que tenim a Catalunya. Però els perills de degradació i residualització de TV3 sotgen per moltes bandes. Un escenari sense la TV3 que hem conegut fins ara, no es pot descartar. La deriva política començà amb la llei Òmnibus de 2011, sostinguda en el pacte CiU-PP. Ja van eliminar el Canal 33 (com a segon canal cultural). Les retallades han estat dràstiques: els 450,4 milions de 2010 s'han quedat en els 307 de 2016. No hi ha contracte programa des de 2009. Les quotes d'audiència baixen cada any: del 21,8 del 2001 a l'11,4 de 2016. La cúpula directiva de la CCMA està pendent de renovació i la presidenta, en funcions. El CAC ha elaborat un Llibre Blanc que ningú no sembla interessat a aplicar. Els professionals del sector han alertat amb un manifest “per salvar la televisió pública i l'audiovisual català”. Qui respon? Quina autoritat està en condicions de tornar confiança, independència, prestigi i capacitat de competir a TV3 en el nou entorn digital i multiplataforma? Com advertia aquell manifest, “la nostra televisió ha arribat a un punt límit”. Quin futur li espera a TV3 i la CCMA?

Crec que hi ha almenys quatre fronts de problemes a abordar amb urgència, valentia i sentit de país.

1. Reestructuració dels òrgans directius de la Corporació, amb procediments de selecció i de nomenament diferenciats per als càrrecs polítics i per als càrrecs executius. Per als primers, calen garanties d'independència política amb majories parlamentàries qualificades. Per als segons, garanties de competència professional.

2. Aprovació d'un contracte programa plurianual amb provisió de dotacions de l'ordre recomanat pel Llibre Blanc, és a dir, de 137 milions a incrementar en quatre anys. Comporta l'establiment i el compliment d'uns objectius estratègics ambiciosos com a servei públic a curt i mitjà termini.

3. Concertació entre el govern, la CCMA (direcció i plantilla de treballadors) i el sector audiovisual català en ordre a trobar el punt de consens i d'equilibri entre producció interna, externa i aliena, així com sobre la reorganització de programacions i d'ofertes substituint la lògica de mitjans per la lògica de sistema en un nou servei públic multiplataforma.

4. Mobilització general dels recursos humans i materials del país per situar la creació i producció de continguts audiovisuals com a prioritat estratègica en el marc d'un nou model de coopetència (cooperació i competència) entre sector públic i privat, per tal de fer de Catalunya, com recomana el Llibre Blanc, una “factoria de continguts audiovisuals d'excel·lència i atractius”.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a