Europa ha d'afrontar els reptes
A seixanta anys de la firma del Tractat de Roma, hi ha qui se sorprèn que en aquest període no s'hagi pogut avançar més. Però la qüestió és tota una altra. Perquè la Unió Europea viu ara una crisi capital. És cert que el procés de construcció d'Europa n'ha viscut d'altres, però mai de les dimensions com l'actual. Sobretot, perquè les crisis passades servien per avançar, i ara hi ha una sensació de fracàs, que el projecte europeu està més amenaçat que mai.
I, en efecte, la UE està amenaçada per una sèrie de fets i conductes, en gran part, responsabilitat dels estats membres. El Regne Unit abandona la Unió, però també hi ha un auge de moviments euròfobs a Holanda, França, Hongria, Itàlia i Àustria. De qui és la responsabilitat? En primer lloc, hi ha un error de concepte: els fundadors van donar prioritat a la unitat econòmica pensant que així s'arribaria a la unitat política. Van descuidar la dimensió cultural i, per això, fracassem. Durant la crisi, els ciutadans van tenir la impressió que els europolítics estaven més preocupats per rescatar els bancs que no els ciutadans i que, al capdavall, havien cedit el pas a les multinacionals i al sistema financer. Tampoc no és menor el fet que la Unió semblava més interessada a mantenir l'estatus actual que no a resoldre alguns grans problemes nacionals, el més emblemàtics dels quals és el de Catalunya.
La UE té sortides. No és, per cert, adoptar diverses velocitats, ocurrència que va ser rebutjada amb encert als anys 90, sinó fer més Europa. Però ha de ser una Europa més pròxima als ciutadans, on es constitueixi un mecanisme real de solidaritat, i que resolgui els seus problemes, incloent-hi els nacionals, reforçant la democràcia.