Que no ens agafi de vacances

L'estiu del 1939 una gran majoria d'europeus marxaren de vacances. Pocs s'imaginaven que seria el darrer en pau fins al 1946. Entremig, entre 55 i 60 milions de morts. Un holocaust. Dues bombes atòmiques. 23 països enfrontats. Fi definitiva de la influència europea al món. La Guerra Freda, la proliferació nuclear i el món partit en dues meitats ideològiques. Amb la signatura del Tractat de París el 1951, que constituïa la Comunitat Europea del Carbó i l'Acer, però sobretot el 25 de març de 1957 amb la signatura dels Tractats de Roma –que formalitzaren la Comunitat Econòmica Europea–, els europeus vam començar a posar les peces per poder parafrasejar Vivien Leigh: “Mai més no tornarem a passar fam.” Dit d'una altra manera, mai més un enfrontament armat entre europeus.

La primera d'aquelles peces fou la gestió conjunta del carbó i de l'acer per part dels països signants. No era casualitat que la gran regió productora fos aquella per la qual Alemanya i França s'havien enfrontat fins la II Guerra Mundial. La segona peça fou posar els fonaments d'un Mercat Únic, amb els ulls posats en la construcció d'uns Estats Units d'Europa, d'una Europa federal que superés la lògica individual i egoista dels estats. Els pares fundadors de la UE atribuïen gran part dels mals soferts per les societats europees durant la primera meitat del segle XX a aquesta visió egoista, que també va causar d'altres enfrontaments arreu. Contra això es va construir la UE. I també contra el nacionalisme d'estat, el populisme, el feixisme i el comunisme. I a favor de la pau, la llibertat i la democràcia. A favor d'un creixement econòmic sostingut i sostenible que fos alhora la força motriu d'un estat del benestar.

Precisament aquests darrers anys, que sembla que fan trontollar els fonaments de la UE, ens han de servir –encara que sembli una paradoxa– per reforçar-la. Aquests anys ens han ensenyat que la pau, l'estat del benestar, la llibertat i la democràcia mai no estan prou afermats. L'amenaça a la seva pervivència sempre hi és. I el grau d'exigència no pot decréixer. Ans al contrari. El respecte per l'estat de dret i per les institucions és l'instrument fonamental per assentar i reforçar tots aquests principis. La recepta populista de debilitar l'estat de dret i les institucions és el camí contrari.

Avui, març del 2017, el temps de la història ens pot tornar a sorprendre marxant de vacances en vigílies de temps convulsos o ens pot agafar preparats i a punt per als grans reptes. Aprofitem aquest aniversari per recordar el que va passar fa 60 anys amb l'inici del projecte europeu. Però, sobretot, que ens serveixi per renovar el compromís amb la pau, la democràcia, la llibertat i l'estat del benestar i l'economia social de mercat sobre el qual se sustenta. I per no oblidar que ho hem assolit gràcies al projecte europeu. El nostre compromís ha d'estendre's arreu. Però comencem per casa nostra, la UE. Si no aconseguim tenir i afermar tot això a Europa, com podrem liderar la resta del món?