Opinió

LA GALERIA

El tarannà imperialista

El tarannà castellà no va entendre ni acceptar mai que es desmembrés el vell imperi

S'ha presentat a Lloret el magnífic llibre de Carles Macià Aldrich titulat Narcís Macià Domènech (1855-1933), biografia d'un dels lloretencs més destacats que van fer fortuna a l'Havana. Jo mateix, fa poc, en una conferència parlava de la nissaga dels Botet i aprofitava per divulgar entre les oients la trajectòria d'un Pere Botet i Gros (1774-1843) que va enriquir-se a l'Argentina, Xile i el Perú, la vida del qual ha estat recollida pel seu descendent Fernando Botet Jantus en el llibre Los Botet. Narcís Macià no és un veritable americano perquè no va tornar a Lloret. Pere Botet, sí. Macià –com el banquer Gelats, també de Lloret, i altres– va adaptar-se al procés independentista i va seguir operant a la nova nació cubana. Botet va oposar-se a la independència de l'Argentina, es va allistar a l'exèrcit, i va acabar tornant a Lloret assegurant que, en pujar al vaixell, s'havia espolsat bé les sabates per no emportar-se'n ni un gra de sorra “de aquella ingrata tierra”. El procés independentista de l'Amèrica hispànica va començar quan, amb un govern dèbil a Espanya a causa de la invasió de Napoleó, va resultar més fàcil als “libertadores” sostreure's al poder de “la madre patria” que llavors es repartien les juntes provisionals sorgides per combatre l'emperador francès. Per això la independència sorgí de forma progressiva, a partir de la guerra del Francès. El que se'n va dir aquí la guerra de la Independència espanyola es va convertir, de fet, en la segregació dels nous estats d'ultramar: Paraguai (1811), Argentina (1816), Colòmbia i Veneçuela (1819), Xile, Perú i Mèxic (1821), Equador (1822), Bolívia (1826), Uruguai (1830), etc. A Cuba la resistència va durar més temps i va separar-se el 1898. El tarannà castellà no va entendre ni acceptar mai, vistes les primeres insurreccions, que el progrés imposaria la successiva desmembració del vell imperi. I no es va fer res per caure bé als insurrectes i perquè aquests obtinguessin la seva llibertat amb diàleg, però reconeguessin algun vincle amb l'antiga metròpoli. En el món anglès, en canvi, moltes velles colònies, a partir de la segona meitat del segle XIX i els primers temps del XX, van continuar mantenint bona relació amb la Gran Bretanya i van crear la Commonwealth, amb igualtat de drets i la lliure associació dels membres. Sentint-se còmodes i amb una autonomia plena, no han necessitat situacions extremes i només s'han separat del tot Irlanda (1949), Sud-àfrica (1961) i Ceilan (1972). Fa pensar una mica tot això?

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a