Opinió

De set en set

No és mite

Romàntics, modernistes i noucentistes pouaren en les arrels jordines de Catalunya

Joan Maragall va escriure el 1903 que el dia de Sant Jordi fa olor de roses i de pàtria. Des de l'alba del segle XX, poetes i compositors convertiren aquest sant en un símbol ardit de la catalanitat irredempta. Una peça genuïna d'aquell imaginari patriòtic és Sant Jordi triomfant, obra per a coral i cobla, vibrant, encoratjadora, amb música de Francesc Pujol i lletra de Josep Maria Folch i Torres. La donzella presonera del drac personifica en aquell poema la nació captiva. Les roses amoroseixen l'èpica abraonada de la llegenda del cavaller providencial. Esdevenen també metàfora de l'alliberament pressentit. Ho proclama un vers de Folch i Torres: “Quan els rosers faran florida la profecia es complirà!” Romàntics, modernistes i noucentistes pouaren en les arrels jordines de Catalunya. Tot i que Pere I d'Aragó trià sant Jordi com a protector virtual de la cavalleria i la noblesa catalanes, en conquerir Osca el 1096 després d'invocar-lo, no fou fins al segle XV que les Corts barcelonines en decretaren la festivitat. És cert que Aragó, Anglaterra, Bulgària, Geòrgia, Grècia, Portugal i Rússia tenen sant Jordi de patró celestial, però és sobretot a Catalunya que se l'associa amb la gran festa terrenal de la rosa esperançada i agraïda. En un monestir ortodox, a la Síria d'abans de la guerra, un monjo que venia souvenirs ens va dir que sant Jordi era un mite. Des de fa més de cent anys, però, la gent que omple els carrers catalans cada 23 d'abril transforma el mite en realitat joiosa.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a