Opinió

A la tres

L'afició

“S'intensifiquen les crides a demostrar el nostre compromís col·lectiu

Tot i el desastre indissimulable del Barça d'aquest dimecres en la Champions (de les anàlisis esportives ja se n'encarreguen a L'Esportiu, l'únic diari esportiu en català, que d'això en saben un munt), hi va haver un moment màgic al Camp Nou, d'aquells que es produeixen en poquíssimes ocasions. I és que tot i el desastre, l'afició no va parar d'animar fins al darrer minut i, acabat el partit, va acomiadar els jugadors amb aplaudiments, crits d'ànim i entonant el Cant del Barça. A risc que em tornin a dir allò que no es pot barrejar política i futbol (aquest retret sempre me'l fan aquells que no paren de barrejar-ho, tot sigui dit), la veritat és que va ser espectacular. Una lliçó. Del públic als jugadors. Perquè davant d'un Barça inconstant, irregular, que ha perdut pistonada i on ves a saber què passa al vestidor (insisteixo, que d'esports jo no hi entenc res i això ja ho analitzaran a L'Esportiu), l'afició no entra en retrets i aplaudeix. Doncs sí, ja s'ho temien. Ho acabaré comparant amb el procés. Per acabar remarcant la importància de l'afició. Si el Barça remunta i fa un 6-1 és, probablement, perquè l'afició empeny. I si s'hi posen a la tornada de la Champions, malgrat el ridícul de l'anada, el públic hi és. I amb el procés hi haurà de ser. Ho va dir el mateix dimecres el president Puigdemont durant l'acte de suport a Forcadell, i fa dies que d'una manera o altra ens ho diuen tots els membres del govern: per culminar el procés, finalment caldrà la implicació de tots els ciutadans. “Ens volen inhabilitar a tots nosaltres”, va dir Puigdemont, i per això, va afegir, “caldrà un compromís col·lectiu amb les nostres institucions”. Més clar, l'aigua. Juguin bé o malament (i mirin que hi ha dies en què ho podien haver fet molt millor, perquè alguns estaven desapareguts enmig del camp i d'altres se'ls veia molt poc implicats), s'acosta l'hora de l'afició. Si aquest tram final del procés (seria incapaç de dir-los ara mateix si som a vuitens, a quarts, a semifinals o on som) l'han de jugar sols, perdrem. Del dret o del revés, cantant o xiulant, la crida a l'afició hi és. I hi haurem de ser. A totes. Si ells hi posen l'actitud, nosaltres a animar, esperonar, aplaudir, ovacionar o, si cal, consolar. Independentment, com dimecres, del resultat. Perquè, no ho oblidem, juguen per nosaltres. Són els nostres.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a