Opinió

Tribuna

Espais públics

“Si no comencem pel nostre petit món mai aconseguirem que la societat tingui consciència que estem destruint el planeta

Més de vint papers, tres llaunes de plàstic, dues bosses de patates fregides, un paquet de tabac... això i molt més és el que compto passejant el gos per la zona verda al voltant de la biblioteca de Girona Carles Rahola. I puc assegurar que els serveis de neteja s'hi esforcen per tenir-ho tot al màxim de net i curiós. Quantes vegades anant en cotxe observes que el conductor del vehicle de davant llença un paquet de tabac buit a la carretera després d'haver retirat la darrera cigarreta. M'encén la sang, toco el clàxon; ja sé que no serveix per a res, però no puc evitar-ho. El que és brut és brut, no hi donem més voltes. Sempre havia pensat que les noves generacions, que tenen molta més cultura que abans, ajudarien a millorar la qualitat de vida, procurant que el que és de tots sigui respectat i fins i tot millorat. Sembla que no. Alguna cosa hem guanyat amb els gossos. Suposo que tots recordeu, i no fa gaires anys, que quan caminàvem pels carrers de la ciutat no podíem badar mirant els aparadors o la gent amb la qual que ens creuàvem perquè a la més mínima ja ens havíem empastifat les sabates.

Cal reconèixer que els espais públics a les nostres ciutats s'han ampliat i s'han millorat. Però no acabem de tenir les idees prou clares. Les zones verdes no són només per fer bonic. Hi ha ajuntaments que hi tenen una autèntica obsessió. Els espais públics són o han de ser bàsicament per fruir-los. Soc feliç quan veig aquests grups de joves que llegeixen, escriuen amb algun aparell electrònic, o simplement fan petar la xerrada estassats a la gespa. Em fan posar de mala llet, i perdoneu l'expressió, aquells cartells que diuen “prohibit passar”. Igual que els que prohibeixen passejar amb els gossos. On els hem de portar, doncs, els cans. A Girona, al parc del Migdia, hi han posat un pipicà. Està molt bé. Però digueu a un gos que s'ha d'esperar a arribar allí per fer les seves necessitats. Si els que tenim un animal domèstic som conscients de les nostres obligacions, portarem sempre la bossa de plàstic, o les bosses, per si de cas. Quan surto a passejar el gos sempre penso que quan torni a casa no s'ha d'haver notat res del meu pas. I alguna vegada fins i tot he arreplegat alguna cagarada que algun desaprensiu ha deixat al mig de la via o en alguna zona verda. Són els petits detalls que fan que la vida ens sigui més agradable. Si no comencem pel nostre petit món mai aconseguirem que la societat tingui consciència que estem destruint el planeta. Milions de tones de plàstic hi ha als mars del nord. Algú hi hauria de posar mà. Però primer hem de crear una consciència col·lectiva. Som-hi.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a