Opinió

Tribuna

La llibertat

“Naturalment, en el moment decisiu, les autoritats espanyoles apel·laran al que anomenen “l'estat de dret” amb relació a una constitució petrificada

Amb la inhabilitació de polítics electes, les restriccions a la llibertat d'expressió i les multes a les associacions sobiranistes, el procés canvia de relat: es fa palès que l'Estat espanyol sols pot impedir la consecució de la independència amb la repressió i la violació de drets fonamentals i això, encara que sigui dur de suportar pels actors que s'enfronten a les sancions, legitima encara més la demanda catalana a l'interior i davant de la comunitat internacional. Un atac generalitzat a drets bàsics redueix la reivindicació independentista a un sol motiu sense que calguin gaire explicacions addicionals: ser lliures. Enrere resten els intents de justificar l'aspiració catalana tot apel·lant a la plena disposició dels recursos econòmics, enrere queden fins i tot els arguments de defensa d'una llengua i d'una identitat (que en part també poden ser vulnerades per les actituds més intransigents de l'Estat central). Esclafar àmbits de participació política col·loca Espanya al caire de l'autoritarisme i fa perfectament comprensibles les raons de voler sortir-ne.

la tardor del 2015 el llavors secretari general de les Nacions Unides, Ban Ki-moon, va considerar que Catalunya no es trobava entre els territoris als quals l'organització que liderava reconeixia el dret a l'autodeterminació. La seva idea era que l'Estat espanyol garantia uns nivells d'autogovern suficients a les regions, respectava la seva diversitat cultural i lingüística i que el debat polític es podia canalitzar a través de mitjans democràtics i amb respecte als drets. En efecte, en aquestes condicions, des del secessionisme català era difícil invocar el dret a l'autodeterminació segons la doctrina de les Nacions Unides limitat als supòsits de colonització, d'ocupació militar i explotació estrangera i, en un estat de progressiva consolidació en la interpretació de les diverses resolucions de l'Assemblea General, en els casos d'opressió de minories nacionals i vulneracions rellevants i selectives de drets humans. El canvi d'actitud que es pot copsar en el govern espanyol, però, comença a situar el cas català en el tercer escenari, és a dir, en un cas d'aplicació del dret a l'autodeterminació.

Espanya sols pot frenar una aspiració que té el suport de milions de ciutadans a través de la repressió però serà la repressió allò que permeti culminar amb èxit el projecte. Ho serà perquè l'agressió desproporcionada acabarà per consolidar la majoria incontestable, perquè l'Estat no tindrà prou capacitat per mantenir un conflicte d'aquest tenor gaire temps per manca de recursos financers i humans i perquè la crisi catalana comportarà una degradació tal de la democràcia espanyola que podria induir les democràcies liberals del nostre entorn a ser més susceptibles al reconeixement a l'empara de la doctrina descrita.

Naturalment, en el moment decisiu, les autoritats espanyoles apel·laran al que anomenen “l'estat de dret” amb relació a una constitució petrificada, aprovada quaranta anys enrere en sortir d'una dictadura i que dona la clau de tota reforma a la majoria nacional espanyola, de manera que la nació catalana es troba condemnada a mantenir una situació de minoria perpètua. Però fins i tot encara que una majoria democràticament escollida del Parlament de Catalunya aprovés una norma de ruptura, fos en la forma d'una declaració d'independència, d'una llei de transició o d'un marc per a l'organització d'un referèndum prohibit pel Tribunal Constitucional, ni la majoria de la societat catalana ni bona part de l'opinió pública occidental romandrien indiferents amb la detenció i processament d'un govern democràtic i dels 72 diputats de la majoria. Tampoc no agradarien gaire la dissolució per la força del Parlament o la persecució i càstig de treballadors públics, empreses i ciutadans que haguessin donat suport al procés tot col·laborant de manera pacífica, per exemple, en l'organització d'un referèndum.

Entre un govern que posa urnes i un govern que (com recomanava l'exministre espanyol d'Exteriors José Manuel García-Margallo) les destrueix sembla fàcil, ni que sigui des d'una perspectiva estètica, pensar a favor de qui es decantaran els demòcrates a Catalunya i a l'estranger.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.