Opinió

Tribuna

Espanya des de fora

“Hugh Thomas, Raymond Carr i John H. Elliott m’han ajudat a veure i entendre Espanya com un país normal. Amb el seu actiu i el seu passiu, les seves virtuts i els seus defectes, les seves possibilitats i les seves limitacions

La mort, el 7 de maig, de l’historiador Hugh Thomas m’ha fet recordar tres historiadors anglesos que van ser decisius per formar-me una idea d’Espanya allunyada de l’arrenglerament sectari predominant als anys de la meva formació. Són Hugh Thomas, Raymond Carr i John H. Elliott. De tots tres, tal vegada sigui l’obra de Carr –bàsicament España, 1808-1936– la que més m’ha influït. Recordo fins i tot que, durant l’especialment plujosa Setmana Santa de 1969, per il·lustrar un punt del tema sobre arrendaments rústics del programa de les oposicions a notaries que estava preparant, vaig treure d’aquest llibre de Carr una sucosa cita referida al debat parlamentari sobre el reglament d’arrendaments rústics, l’any 1935, entre el ministre d’Agricultura –el catedràtic Manuel Giménez Fernández– i el diputat agrari José-María Lamamie de Clairac. També em van resultar determinants La España Imperial i El Conde-Duque de Olivares, d’Elliott, i La Guerra Civil Española, de Thomas. Igual com ho han estat, anys més tard, els llibres de Paul Preston. A tots ells els dec gratitud. Per quina raó? Perquè tots ells m’han ajudat a veure i entendre Espanya com un país normal. Amb el seu actiu i el seu passiu, les seves virtuts i els seus defectes, les seves possibilitats i les seves limitacions. Miraven i miren Espanya d’una altra manera. No és poca cosa.

Álvarez Junco i de la Fuente expliquen bé la raó d’aquesta diferència. Als anys 50 i primers 60 –diuen–, vingueren a investigar a Espanya Richard Herr, Hugh Thomas, Stanley Payne, John Elliott, John Lynch, Gabriel Jackson, Raymond Carr, Joan C. Ullmann i Edward Malefakis. Tal vegada van arribar nodrits de molts dels tòpics de la “Llegenda Negra”. Però no entenien Espanya com un tema literari. Volien analitzar qüestions d’història política o econòmica en termes homologables als dels altres països europeus. Volien racionalitzar els problemes, no confirmar els seus prejudicis. Tot plegat, van convertir l’hispanisme en una disciplina científica. Per això no van recórrer a tòpics com el “caràcter” o la “forma de ser” espanyols, sinó que es fonamentaren en els antecedents polítics, econòmics i culturals. D’altra banda, tots aquests autors, al plantejar-se la història espanyola des de fora, van comparar de forma natural la societat espanyola amb altres que ells coneixien bé, començant per la seva pròpia, fet que els va proporcionar una distància i uns recursos interpretatius que no tenien els historiadors espanyols de l’època.

Hi ha un altre aspecte que sempre m’ha impressionat de l’obra d’aquests autors. És el respecte –i, en alguns casos, àdhuc l’afecte manifest–, compatible amb la crítica més dura, amb què tots ells han contemplat la realitat espanyola. Per il·lustrar el que vull dir, transcric unes paraules d’Elliott, extretes del capítol primer –“Per què Espanya?”– del seu llibre Fent història, en el qual narra l’experiència del seu primer viatge a Espanya, l’any 1950: “El país, que tot just començava a recuperar-se de les seqüeles de la guerra civil, estava enfonsat en la misèria (...). No obstant, entre tota la precarietat, també s’hi trobava una impressionant dignitat: la dignitat d’un poble orgullós que travessava temps difícils però que coneixia la seva pròpia vàlua.” Un afecte que no dissimula gens ni mica la profunda complexitat de la història espanyola. Així, el mateix Elliott parla de “la complexa naturalesa de les relacions entre Castella i Catalunya des de la unió de les corones de Castella i Aragó”, que “constitueix una clau fonamental per entendre no tan sols la història de Catalunya, sinó la d’Espanya en el seu conjunt”. I, precisament per aquesta dificultat palesa, Elliott “pensava que, com a historiador que no era català ni castellà sinó de fora, podria estar en condicions de fer una contribució que resultés tan útil com imparcial”. Afegint que Jaume Vicens Vives era de la mateixa opinió. El resultat va ser La revolta catalana. 1598-1640, publicat el mateix any que L’Espanya imperial.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia