Vuits i nous
O tot o res
“Han equiparat la petició d’un referèndum amb un cop d’estat
Abandono un moment el Perú per referir-me a l’actualitat catalana. Dilluns, el president Puigdemont va anar a Madrid a sol·licitar un “diàleg” amb el president Rajoy amb la formalitat d’una conferència. Com que ni Rajoy ni ningú del seu govern es va fer present al saló de l’ajuntament de Madrid on la invitació va ser feta, l’endemà Puigdemont va franquejar una carta al Palau de la Moncloa sintetitzant el contingut de la dissertació. Va dir que esperava la resposta en el termini d’uns quinze dies, potser més, però el Rajoy que tot ho ajorna i que s’asseu a veure-les venir va tramitar la negativa a qualsevol mena de diàleg en vint-i-quatre hores. Abans se li havia avançat el diari El País: “El Gobierno, dispuesto a todo para evitar el referéndum.” El País és com Albert Boadella. Quan Jordi Pujol governava, semblava que les invectives de l’un i de l’altre eren contra el pujolisme, i per això feien tanta gràcia i eren tan aplaudits per l’esquerra i la mitja esquerra, també la catalana. Enretirat Pujol, s’ha descobert que eren anticatalanistes. “Dispuesto a todo”? Fins on arriba el “todo”? De moment, han equiparat la petició de referèndum amb un cop d’estat. Invocació impressionant que serveix per justificar el “todo” que pugui venir a partir d’ara i que s’haurà de comptabilitzar amb el que ja patim: querelles, judicis, inhabilitacions, persecucions, insults, humiliacions, operacions Catalunya... Això és Riqchi davant els conquistadors espanyols. Riqchi és, o era, una ciutat inca. Encara no els n’he parlat. Ja ho faré. A mi no m’acabaran els quartos ni m’impediran seguir amb la meva.
Un “error” de Rajoy? Parlem-ne: té totes les armes de ferro per imposar-se al bronze: l’Estat, la lleial oposició, el partit, la premsa, això que en diuen l’Íbex, la mentalitat espanyola, els caganers del pessebre català, Europa... Europa no vol soroll. Segurament acceptaria un altre país al seu si, però de moment hi treballa en contra. La mentalitat espanyola: vèncer l’adversari, rebregar-lo amb els mètodes “todos”. Que això enverinarà més el conflicte? Qui pensa en futur, si el que compta és el present sintetitzat en un tuit?
Jo, la veritat, em veig incapaç d’endevinar una sortida a les posicions enfrontades. No soc un endeví polític. Ni tan sols un bon analista. Jo, al Perú. Noto Puigdemont molt tranquil i decidit a fer el referèndum tant sí com no, si no és que en calcula una alternativa. Ja ho veurem. Oferim a Rajoy i alii la possibilitat de guanyar amb un no la consulta, i ni això accepten. En el “todo” no hi compten ni l’afabilitat, ni les concessions, ni una almoina, ni un respecte per la llengua, res d’aquestes coses que alguns sectors sentimentals de catalans podrien agrair. “O todo, o nada”, i els motius per anar-nos-en s’acreixen com més ho impedeixen.
