Opinió

Tribuna

Mossul

“No és fàcil de comprendre fins a quin punt l’imaginari depèn de les icones

Les imatges de les ruïnes de Mossul contradiuen allò que Susan Sontag afirma en el seu brillant assaig, Sobre la fotografia: “En rigor, mai no s’acaba de comprendre res gràcies a una fotografia.” Ben al contrari, l’estesa de runes i enderrocs que cobreix fins a l’horitzó un paisatge desolat, és tota una declaració de principis. Alguna cosa ha passat i, perplex, l’observador no pot fer una altra cosa que interrogar-se. Hi ha una veritat implícita en la imatge fotogràfica, que cal completar degudament. Mossul, pròsper centre comercial –famosa per la seva mussolina– i nus de comunicacions, ens interpel·la sense treva.

Una altra cosa és mirar la imatge superficialment i deixar-la morir en l’oblit. De fet, per a un occidental d’origen europeu es fa difícil de copsar tot el que significa la destrucció d’indrets com Palmira o Mossul. M’ho deia, en una ocasió, l’enyorada Fàtima Mernissi, en una breu conversa, quan a l’inici de la segona guerra de l’Iraq, forces occidentals van començar a bombardejar Bagdad mitjançant el llançament de míssils de creuer de llarg abast. Bombardejar Bagdad, la seu de la Casa de la Saviesa, la síntesi abbàssida entre la cultura àrab-musulmana i la cultura persa, creia Mernissi, trobava el seu equivalent en la destrucció de Roma. No és fàcil de comprendre fins a quin punt l’imaginari depèn de les icones. És a dir, de les idees i dels noms que expressen aquestes.

L’ocupació d’una ciutat implica el control del territori. De fet, des de la sedentarització dels grups humans i la creació de les primeres urbs –ara fa mil·lennis–, aquesta ha estat una veritat difícil de rebatre. Ara, Mossul és un topònim on el patrimoni en ruïnes crea una negació de l’“entre”, la preposició imperativa que articula l’ésser humà en relació a l’espai-lloc on habita el temps d’una civilització. L’espai-lloc és una noció aristotèlica –gens estranya als àrabs– i ara, aquest concepte, és una geografia on les coordenades de la civilització han quedat en suspens. Dit altrament, l’ésser no té on habitar i vagareja a la deriva, en una dimensió existencial molt pròxima al no-res.

La fotografia ens revela una veritat, però aquesta demana superar fronteres interiors. Una forma de consciència que encara no tenim. Impressionen els impactes dels obusos a les cúpules de les antigues mesquites. El contrast entre la humanitat abandonada a la seva sort i una desolació que confronta perillosament amb el sublim. L’horror no coneix la paraula justa. La superació de les fronteres l’expressa, iconogràficament, un pont. A la riba del riu Tigris, Mossul encara conserva intactes els seus ponts. El riu Tigris, un dels bressols de la cultura occidental.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.