Els poderosos d’aquest món

Stepan Arkàdievitx, també anomenat Stiva Oblonski, espera l’arribada a Moscou de la seva germana Anna Karènina, que viu a Sant Petersburg, per tal que l’ajudi a obtenir el perdó de l’esposa sense sentir penediment per haver comès adulteri amb la institutriu dels seus fills. Durant aquesta espera, el narrador d’Anna Karènina explica les activitats de Stepan Arkàdievitx, com ara la lectura del diari liberal de Moscou, que, en l’editorial d’un dia de cap a finals del segle XIX, exposa que el perill no radica en la “suposada hidra revolucionària, sinó en la tossuderia de la tradició que frena el progrés”. Stepan Arkàdievitx, que viu en un món aliè a la pobresa que va dur a la revolució russa poques dècades després, podria subscriure la idea del diari liberal sense, però, importar-li gaire. No sembla particularment ambiciós, però tampoc ho necessita per tenir la vida solucionada, malgrat la seva tendència a endeutar-se. Respecte a això, el narrador informa que, tot i no haver-se esforçat en els estudis i la seva vida disbauxada, ocupa un càrrec honorable i ben retribuït com a cap d’una de les institucions oficials de Moscou.

En un moment de crisi econòmica a causa del seu dispendi, Stepan Arkàdievitx va obtenir tal càrrec amb la mediació del seu cunyat Alexei Alexàndrovitx Karenin, però, si no hagués estat així, n’hauria aconseguit un altre de semblant. La raó és molt senzilla: “Mig Moscou i mig Petersburg eren parents i amics de Stephan Arkàdievitx. Havia nascut en el medi d’aquells que eren els poderosos d’aquest món. Una tercera part dels vells homes d’Estat havien estat amics del seu pare (...); amb una altra es tutejava, i l’altra tercera part estava formada per bons coneguts. Els qui distribuïen els béns de la terra sota la forma de càrrecs, arrendaments, concessions i altres coses semblants eren, doncs, els seus amics i no podien deixar de complaure’l.” No havia de fer gaires esforços per aconseguir un càrrec avantatjós (només no tenir mai una negativa, no envejar, no disputar, no ofendre’s) perquè, en fi, forma part d’allò que podem dir-ne la “casta privilegiada”, l’oligarquia o, com es defineix clarament a la novel·la de Tolstoi, els poderosos d’aquest món. Tampoc no caldria dir que continua havent-n’hi uns quants al món que reparteixen i reben càrrecs, arrendaments, concessions i altres coses semblants. Ho fan com si fos el seu dret natural.