He vingut per ser allí on sou vós

Atrapada en diverses coses que han de tancar-se aquest final de juliol, com si el món s’hi acabés, no trobo tant de temps com voldria per lliurar-me a les pàgines d’Anna Karènina, que, com pressentia amb el record de la meva lectura juvenil, se’m fa apassionant. Encara més perquè he arribat als primers símptomes de l’enamorament de Karènina i Vronski, que, de fet, s’insinua en la primera mirada recíproca a l’estació de tren. I així, per part d’ella, hi ha la resistència inicial al sentiment fulgurant. Per fugir de Vronski, de l’atracció que en sent, Anna Karènina torna a agafar el tren per tornar a Sant Petersburg. La fugida, tanmateix, és impossible perquè no pot escapar d’allò que cova dins seu. Asseguda dins del tren, llegint una novel·la que, a la manera d’Emma Bovary, fa que s’hi imagini una altra vida que la seva, sent una inquietud, però vol negar-ho dient-se que no ha de tenir vergonya davant del marit (davant la societat) perquè no ha passat res. De cop, passant-se la superfície llisa i freda del tallapapers per la galta, és a punt de riure de la joia que l’abassega: “Tenia la sensació que els nervis se li anaven posant cada vegada més tibants, que els ulls se li anaven obrint cada vegada més, que els dits de les mans i els peus se li movien nerviosament, que dintre seu hi havia alguna cosa que li prenia la respiració i que totes les imatges i els sons, en aquella mitja tenebra vacil·lant, la colpien d’una manera extraordinàriament destacadissa. A cada instant tenia un moment de dubte: «És que el tren va endavant, va endarrere o està aturat?»”

Ho he llegit, també ho he escrit, amb l’emoció, fins en diria l’exaltació, que em procuren les descripcions justes de l’enamorament, aquest estat trasbalsat en què es barreja la joia amb el neguit. O la creu i la delícia, com es canta a La Traviata. Allò que no sabia Karènina (tot i que potser ho pressent o, més encara, és una encarnació del seu desig) és que Vronski viatja en el mateix tren. En veure’l sent que no li caldria preguntar per què hi és perquè ho sap amb tanta seguretat com si li hagués dit que hi és per trobar-se amb ella. Però li ho pregunta i aquesta és la resposta: “Per què he vingut? Ja sabeu que he vingut per ser allí on sou vós.” Després d’haver-se trobat, Vronski no dorm en tota la nit, al seu compartiment, i mira els altres com si fossin objectes. Només reconeix un subjecte, l’objecte del seu amor.