Opinió

Tribuna

La crisi ha enriquit uns pocs

“Cal un sistema que aturi l’increment exagerat de privilegis d’una minoria

Les darreres dades de l’impost de patrimoni publicades per la Generalitat evidencien que durant els darrers anys de la crisi ha crescut de manera progressiva el nombre de persones que tenen més d’un milió d’euros a Catalunya. De 28.783 el 2012 han passat a 31.951 el 2015, un increment d’aproximadament un 11% entre els que fan la declaració de renda. Si disposéssim d’informació de les grans fortunes que desvien les seves riqueses a paradisos fiscals, la xifra resultaria molt més alarmant.

Aquest tipus de dades s’utilitzen per corroborar els discursos que repetidament ens diuen que hem sortit de la crisi perquè el PIB creix, l’atur baixa i les exportacions augmenten, fets inequívocs des d’una visió macroeconòmica. Però sense negar-los, hi ha una realitat a les nostres ciutats que mostra diferències cada dia més grans. A Barcelona l’índex sintètic de desenvolupament/vulnerabilitat social mostra que l’esperança de vida és 11 anys superior a Pedralbes que a Torre Baró, la renda familiar disponible per càpita es multiplica per més de set entre Pedralbes (49.528 euros anuals) i Ciutat Meridiana (6.622) i el percentatge de població que només té estudis primaris passa del 8,3 a Tres Torres al 58% a Marina-Zona Franca. Estem en un món dual i, lluny d’avançar cap a una societat més equitativa amb una major redistribució, les desigualtats s’accentuen dia rere dia. Les entitats socials ens trobem amb barris deprimits, gent que ha exhaurit la prestació i el subsidi d’atur, infants en llars on no hi entra cap ingrés, famílies que han perdut o veuen perillar el seu habitatge, treballadors que són pobres malgrat tenir feina... La llista podria ser interminable i cadascuna d’aquestes situacions són la imatge de la pobresa, una realitat complexa i multifactorial que comporta vivències difícils de superar. La tan anunciada fi de la crisi i el benestar que alguns gaudeixen els queda molt lluny, malgrat viure a la mateixa ciutat.

El darrer informe d’indicadors socials (Insocat) publicat per ECAS, La crisi no s’acaba, la pobresa es cronifica, il·lustra aquest escenari. Mostra que tenim un 19,2% de la població catalana en situació de risc de pobresa i un 5,5% que pateix privació material severa, dues xifres que no han sofert gaires canvis des del 2009. L’augment de la riquesa no ha suposat una millora en les condicions de vida del conjunt de la població perquè no s’ha repartit i una part de la societat no ha participat de la millora. Cal un sistema econòmic que aturi l’increment continuat i exagerat dels beneficis i els privilegis d’una minoria, i una política fiscal molt més redistributiva. És urgent que els que més tenen paguin més, que les bonificacions o exempcions desapareguin, que les rendes del capital tributin més que les del treball i que els mecanismes de control evitin tota evasió o elusió fiscal. El sistema actual genera una realitat colpidora prenyada d’una total injustícia i una flagrant manca de solidaritat.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.