Quan el dret a decidir ja és a tocar
Per si en quedés algun dubte, la gran manifestació de l’Onze de Setembre d’ahir va certificar el que fa temps que se sap: l’unionisme té perduda la batalla social. La immensa “majoria silenciosa” de la qual tant parlen els adversaris del referèndum és una invenció. Una invenció que consisteix a sumar com a partidaris seus tots aquells que no s’hi manifesten expressament durant la Diada, quan l’absència pot respondre a molts motius i no necessàriament aquells que l’unionisme voldria.
La batalla dels arguments també està perduda perquè en democràcia no hi ha cap idea que es pugui oposar al desig de ser interrogat, de votar. N’hi ha prou amb examinar episodis del passat: amenaces, prohibicions, estratègia de la por, simular un diàleg mentre les clavegueres de l’Estat feien la feina bruta... Però cap projecte ni oferta que pugui seduir els catalans. Malament quan la Constitució, que és un marc per afavorir la convivència, es transforma en un mur. Malgrat això, el català és un poble pragmàtic i amic del pacte. Fins a l’últim moment el govern espanyol estarà a temps de promoure una sortida negociada. Una situació esperançadora, però difícil. Per a alguns interlocutors el diàleg sempre s’entoma com una cessió i una derrota.
Ahir va ser la festa de tothom que hi va voler participar. Per anar-hi a ningú se li va preguntar amb quin partit simpatitzava, en quin idioma parlava i, per descomptat, què votaria el primer d’octubre. Només no hi va ser qui no va voler, voluntàriament. Els catalans tenen el dret a decidir a tocar. Queden molt pocs dies. Serà per saber si es vol continuar com fins ara o si es vol construir una societat molt més justa, solidària, lliure i sobirana.