Opinió

De set en set

Línies estàtiques

Passen anys, i encara sembla que tot és possible, però també que tot està per fer

Ens van dir que seria molt ràpid i fàcil; ens van dir que la voluntat de la majoria dels ciutadans de Catalunya clarament expressada, sigui en una majoria parlamentària, sigui en un referèndum –això segons la temporada–, seria suficient per obtenir la independència, i ens van dir que amb això n’hi hauria prou perquè, arribat el cas, l’Estat espanyol renunciaria a utilitzar tots els mitjans al seu abast per impedir-ho. Van passant els anys, i encara sembla que tot és possible, però també es veu que tot està per fer. Si bé les mobilitzacions, xifres a part, són incomparables amb les que hi ha arreu d’Europa, la tàctica de la immobilitat rere la trinxera legal del govern de Madrid no té res de brillant però sí que és efectiva. En la lliga dels estats, els veterans tenen més recursos –en primer lloc legals, després els altres– que els aspirants, i és molt ingenu pensar que no els faran servir. Això no va de democràcia, això va de poder, i de poder mantenir-se en el poder. En el fons, més enllà de les consignes, hi havia la quimera que la Unió Europea truqués per dir, com els mestres d’abans quan paraven una baralla de nens: au va, prou, i ara feu les paus; un nou statu quo més favorable als catalans i imposat des de dalt. Potser ho faran algun dia, però per ara no tenen cap pressa; això continua essent un afer intern que desgasta només els seus protagonistes. Van passant els anys, ningú no creu que la secessió es pugui produir demà, i l’escissió entre els de l’esperança i els de la reticència es va fent més fonda.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.