Opinió

Tribuna

Els gestors del temps

“El joc tàctic desgasta. Entre els independentistes, als que volen passar pàgina. En el bàndol “constitucionalista”, als que demanen mà dura

En aquests temps en què els esdeveniments se succeeixen de manera vertiginosa, hi ha dos polítics que han posat el fre de mà: Carles Puigdemont i Mariano Rajoy. Si els dos haguessin fet cas dels hiperventilats de les bandes respectives ara tindríem els trens respectius al fons d’un barranc.

Fa molts anys vaig aprendre d’una persona que respecto i aprecio professionalment i personalment com d’important pot ser la gestió del temps. Davant d’una situació de conflicte sempre hi ha com a mínim una part que té pressa, que demana solucions (d’acord o trencament) al més immediates possible. Administrar el temps de les respostes a les demandes acaba sent exasperant per als que tenen pressa; fins al punt que acaben explotant i sovint fan allò que tu volies, sense que hagis hagut de moure un dit. Així doncs, la dilació del temps, si es fa amb astúcia, és una excel·lent solucionadora de conflictes. Ara bé, tibar la corda més del compte, mantenint la posició, també pot acabar fent que els problemes es contagiïn o que es podreixin, cosa que acaba tenint conseqüències nefastes per a tothom (gairebé sempre).

Mariano Rajoy ha demostrat al llarg de la seva trajectòria política ser un gran gestor del temps. Ha aguantat impassible la imputació massiva de càrrecs públics del seu partit; la descoberta que la seu central del PP havia estat pagada en negre; tots els episodis de la trama Gürtel; el propi pas pels jutjats com a testimoni del cas; el cas Bárcenas; la imputació de la infanta; l’abdicació de Joan Carles I; les crítiques per haver-se relacionat amb la premsa mitjançant una televisió de plasma; la pèrdua de diputats que el va deixar en minoria; les negociacions per investir-lo president... i ara, el cas català.

Tot ho ha afrontat sense que se li hagi desdibuixat el rictus hieràtic de la cara. Amb una aparent tranquil·litat que fins i tot ha descol·locat els seus hiperventilats. Sempre ha tingut un didàctic

“mire usted” per als seus rivals i ha estat capaç de fer discursos al Congrés farcits de mitges veritats i moltes mentides sense immutar-se.

Ara que té al davant el desafiament més gran que hagi hagut d’afrontar un president espanyol des de l’adveniment de la primera República –el nostre cas no té res a veure amb el pla Ibarretxe–, ho encara amb la mateixa estratègia: juga al desgast. Fa política sense fer-ne. No gesticula, no surt de La Moncloa. Deixa que els ministres i la seva vicepresidenta facin la feina bruta, que tensin l’ambient amb declaracions, per tal que els seus oponents perdin el control, es precipitin i l’errin.

Amb el que no comptava Rajoy és que al davant hi té un rival de solvència contrastada, Carles Puigdemont, que té més paciència del que la biografia professional relata. Puigdemont, a més, no està sol. Té Junqueras, un altre home pacient, acostumat a esquivar preguntes que no vol contestar. Un historiador saberut, acostumat a analitzar les situacions des d’una certa distància.

Puigdemont i Junqueras saben aguantar la pressió i, encara més, revertir-la sobre el contrari. Fins ara, el president ha guanyat temps. Per a què? Perquè ens puguem carregar de raons davant de la comunitat internacional –clau en el procés–; potser per enllestir algunes estructures d’estat que encara no estan en disposició de ser operatives; per erosionar econòmicament l’Estat, una de les poques coses que debilita de manera efectiva el pilar del poder econòmic que sustenta les polítiques del PP; per fer insuportable l’estada a unes forces d’ocupació no acostumades a haver d’esperar; per deixar que els espanyols, a qui sí els mena la presa, cometin alguna errada que no puguin justificar de cap de les maneres davant la UE...

L’errada és l’aplicació de l’article 155 o, en el seu defecte, del 116, que permetria al govern declarar l’estat d’excepció a Catalunya. Rajoy ho sap. No li ve de gust aplicar un article, el 155, que es va redactar tan ambiguament que és difícil d’executar. I no parlem de l’estat d’excepció, l’aplicació del qual seria inaudita en un país membre de la UE.

Aquest joc tàctic desgasta. En el bàndol independentista, a la gent que voldria passar pàgina. En el “constitucionalista”, als que demanen mà dura, com Rivera. I per a l’economia de tots és un mal negoci –però sobretot per a la d’Espanya, perquè si ens en sortim i no ens reconeixen es menjaran un deute inassumible–. No ho sembla, però anem bé.

Heu jugat mai a pica parets? Doncs la pugna entre Espanya i Catalunya és una mica el mateix. Quan la comunitat internacional –el tercer actor del joc– es giri per mirar qui s’ha mogut, el que ho hagi fet haurà perdut. I la comunitat internacional, que és qui compta 1, 2, 3, no podrà fer veure quan es giri, com ha fet fins ara, que ningú ha perdut peu.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.