Òrrius

Dels trenta municipis del Maresme, Òrrius, enclotat en una mena d’embosta dalt la muntanya, deu ser l’únic dels elevats que no veu el mar. En la divisió comarcal podria haver caigut de la banda del Vallès Oriental, però Pau Vila, que no es guiava pel paisatge sinó per la influència dels mercats, va observar que els seus habitants anaven al de Mataró, ciutat que tenen a uns deu quilòmetres, passats els revolts d’una carretera i passat Argentona. En correspondència, molts benestants de Mataró van establir segona residència a Òrrius, que a l’estiu ofereix nits fresques. Alguns s’hi han quedat a viure-hi tot l’any o gairebé. Entre ells, Lluís Josep Comeron, director de cine i novel·lista amb el qual, com ja he dit alguna vegada, quedo per dinar un cop cada dos mesos. Abans ens trobàvem en un restaurant d’Argentona, a mig camí, però dimarts ho vam fer a Òrrius. Em va dur a Cal Truch. L’avi Truch havia servit cada matí llet acabada de munyir a mig Mataró. Baixava amb el carro i repartia per les cases. Jo ho vaig atrapar. Vaig reforçar els ossos de la creixença amb la llet d’Òrrius. La gent del poble té fama, entre els de Mataró, de ser reservada, malfiada i esquiva. El poblat és arcaic, antiquíssim. El nom probablement ens parla d’una llengua anterior al llatí, o d’un llatí fossilitzat. Horreus és graner.

En Comeron m’explica que el dia del referèndum, quan es va tenir notícia que la Guàrdia Civil pujava al poble, dos joves que protegien l’urna van abandonar momentàniament el seu lloc. Van tornar dient: “Ja està, podem votar tranquils.” Havien travessat a la carretera un arbre que llavors mateix havien tallat. El dinar comença trist. El dia abans, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, directius de les entitats independentistes, havien estat enviats a la presó. Amb quines novetats funestes acabarà el dia d’avui, si cada dia n’hi ha una? Comeron, que acaba de fer noranta-dos anys i en sap de cada mà, gira la conversa abans que el dinar no ens faci mal. Parlem de cine; de les novel·les que encara escriu, una darrere l’altra, sense que trobi editor; d’una pel·lícula seva de l’any 1981, Dos y dos, cinco, que no havia volgut veure mai més perquè es pensava que era un nyap i ara que hi ha tornat ha descobert que és la millor que ha fet. Em condueix a casa seva. Em serveix un bourbon sense trampa que un fill li porta d’Amèrica, i després em fa pujar a l’estudi. Comeron, a més a més de tot, compon música. Em fa escoltar la nadala d’aquest any. Després hi afegirà lletra. Tres canals de televisió que té contractats li serveixen música clàssica tot el dia. Ens quedem hipnotitzats amb la Filharmònica de Berlín, que ofereix La consagració de la primavera. A fora, cinc graus menys que Mataró, en aquesta tardor calenta.