Opinió

Tribuna

Mirades honestes

“El que hi ha a bona part de la classe política espanyola és la convicció que els mitjans públics haurien d’estar, ‘per se’, al servei de la seva política i no pas al servei de la musculació de la democràcia

L’any 2004, els investigadors Daniel C. Hallin i Paolo Mancini, de les universitats de Califòrnia i Perugia respectivament, van publicar un magnífic estudi comparatiu entre els diversos sistemes de mitjans de comunicació d’Occident, titulat Comparing Media Systems. Three models of Media and Politics. Possiblement, avui és un dels llibres de referència –amb les revisions crítiques que se n’hagin fet, també la dels mateixos autors publicada aquest any a Political Communication– de qualsevol estudiant de primer de periodisme que vol entendre com funciona l’ofici. La capacitat que van tenir aquests dos investigadors de posar en relació característiques dels sistemes polítics amb rutines de funcionament dels mitjans de comunicació va permetre generar models dinàmics i empírics per entendre com es comportaven els ecosistemes mediàtics en cada país.

Dues de les variables polítiques que transversalment apliquen en la seva anàlisi són les “d’ingerència política” i “paral·lelisme polític”. El que és el mateix: la facilitat que tenen els governs de torn d’influir directament a la línia editorial dels mitjans o la capacitat d’aquests d’abraçar un ideari polític i ser còmplices del negoci de les veritats interessades. Certament, en països mediterranis com Espanya, Itàlia o Grècia ambdues tendències queden més que demostrades fent una revisió històrica de com s’han acabat configurant els seus sistemes de mitjans. Per això, n’estic convençut que la comunitat investigadora i de treballadors públics de RTVE i la CCMA ha quedat estupefacta davant la fixació que el govern del PP ha posat en el control dels mitjans públics de Catalunya a través del 155. La permanent crida a TVC i Catalunya Ràdio a retornar a “l’objectivitat” que feia Soraya Sáenz de Santamaría, posa de relleu com bona part de la classe política del país vesteix amb eufemismes el que per a ells és una normalitat institucional: que els mitjans públics, pel simple fet de ser-ho, han d’estar acríticament al seu servei.

L’anàlisi comparada ha permès a la comunitat científica deixar en evidència aquests tics autoritaris. L’emblema de la BBC s’ha entès habitualment com un model normatiu de com haurien de regir-se, i de fet ha inspirat bona part de les decisions que han ajudat a muscular la Corpo que tenim avui en dia. Els ideals de cohesió social, vertebració territorial i protecció del patrimoni cultural de referència han estat cabdals per entendre la funció de servei públic de radiotelevisió a Catalunya des del llunyà 1983. D’autocrítica se n’ha de fer sempre; de fet hom recordarà la fixació pujoliana amb el control de l’agenda mediàtica, sigui amb les trucades als despatxos de Sant Joan Despí com amb el clientelisme que demanava als mitjans privats. Però les modificacions legislatives que s’han fet a mesura que han anat passat els anys han ajudat a mitigar les ànsies de controlar els seus professionals. I, a aquest fet, se li ha de donar valor.

Ara bé, més enllà de com l’actual llei 11/2007, i la seva modificació del 2012, regula la vida corporativa de la Corpo, em preocupa el relat imposat des de Madrid que assegura que els nostres mitjans públics no són objectius. Les acusacions d’adoctrinament. Retorno a les classes a la universitat: existeix l’objectivitat?, preguntem sempre als estudiants de primer de carrera tan sols d’arribar. La primera premissa amb què un estudiant es queda per entendre l’ofici és que les mirades a la realitat poden ser múltiples, complexes i parcials, depenent d’on posem l’objectiu de la càmera, el micròfon o l’ull de l’observador encuriosit. Aquesta és una decisió subjectiva del periodista. El director de TVC, Vicent Sanchis, va fer-ne una lliçó magistral compareixent a Al Rojo Vivo. A la pregunta de García Ferreras sobre si era (o no) independentista, el periodista valencià li va respondre: independentista o no, en primer lloc hi ha l’honestedat professional.

De fet, aquesta hauria de ser la base de l’ofici: mirades complexes des de l’honestedat. L’objectiu, que lectors i audiència tinguin la capacitat de fer-se un collage global de la realitat a través de les diverses mirades, amb una dieta informativa rica en matisos i interpretacions. El pensament únic que denuncia el Partit Popular o Ciutadans, precisament, no existeix en un ecosistema mediàtic farcit de propostes de tot Espanya i part de l’estranger. El que hi ha a bona part de la classe política espanyola és la convicció que els mitjans públics haurien d’estar, per se, al servei de la seva política i no pas al servei de la musculació de la democràcia. Coses dels sistemes mediterranis, desgraciadament.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.