Opinió

Tribuna

Petons de cine

“El cinema ens ajuda a entendre què succeeix, ens ensenya i emociona, ens transporta i ens rapta

Els petons al cinema són espectaculars i fan olor de menta. El cel·luloide té un misteri que embolcalla i ens electrifica, perquè el cinema és molt poderós, i connecta amb una part molt nostra, interna, atàvica. Les emocions al cinema s’intensifiquen. Allò bo del cinema és que durant dues hores “els problemes són dels altres”, va deixar anar Pedro Ruiz. El cinema, com la fotografia, és un dels últims reductes que ens queden de la veritat. La veritat avui està molt tocada. La veritat és una necessitat, i un tema. Moltes pel·lícules comencen així: “La veritat sobre”, convertint el cinema en un anunciador d’autenticitats, en l’eina que treu el tel de la mentida i la simulació.

El mes de novembre té un estrany poder en els programadors de festivals de cinema, especialment de cinema espiritual, jueu, àrab, religiós... Des de fa 14 anys s’organitza aquests dies la Mostra de Cinema Espiritual de Catalunya (www.cinemaespiritual.cat). La idea és oferir a un públic general i ampli pel·lícules que potencien aspectes de la vida interior de les persones, així com cintes que apostin per la convivència de cultures i religions. A Trento, on fa dues dècades que organitzen aquests dies el Religion Film Festival, ha triomfat una pel·lícula en què un carnisser jueu es queda sense feina i es fa passar per carnisser musulmà.

La ironia també és una fina manera de comunicar-se, i aquestes pel·lícules no són totes un drama, com Silenci de Scorsese, ni són totes una filigrana, com L’arbre de la vida de Terrence Malick, que es podrà tornar a veure en la retrospectiva que li dedica la Filmoteca de Catalunya. Enguany la Mostra de Cinema Espiritual de Catalunya incorpora una novetat, i és que a totes les presons de Catalunya hi haurà una projecció, presentada per gent com la religiosa Vicki Molins, el pare Manel i el capellà i expert en diàleg interreligiós Cinto Busquet. Les presons com a espai on s’ha de treballar la reinserció i el diàleg no són un tema menor, i el cinema pot ser un desllorigador interessant.

Veure i entendre pel·lícules, tornar-les a veure, compartir-les, és un exercici que ajuda molt en la cohesió social. No tots tenim les mateixes sensibilitats ni interessos per entrar en contacte amb altres cultures. A través de la pantalla i d’històries que ens interpel·len, podem ampliar coneixement i desmuntar prejudicis. No és una casualitat que faci 60 anys que per exemple Signis, l’Associació Catòlica Mundial de Cinema, atorgui premis al Festival de Donosti. Enguany he assistit al lliurament dels guardons, i em va semblar molt significatiu el comentari d’una directora colombiana en rebre el premi: “No m’esperava que l’Església catòlica es fixés en la meva pel·lícula, que a més té un títol poc ortodox, Matar a Jesús. I agraeixo aquesta obertura mental, que no sempre es dona.” No. Obertura mental i religions no sempre van de la maneta. Ni les pel·lícules amb temàtica religiosa no són el mateix que les que toquen aspectes espirituals. És per això que a vegades en els festivals es donen premis a obres que un catòlic convencional podria trobar fora de lloc.

La Filmoteca Vaticana, que durant molts anys ha estat encapçalada per un català que ara viu a Barcelona, monsenyor Enric Planas, va llistar fa anys les 100 millors pel·lícules de la història, segons el seu criteri. Hi van incloure L’Evangeli segons Mateu, de Pier Paolo Pasolini. L’actor que feia de Jesús ara viu tranquil·lament a Cadaqués. Trenca només el seu ritme quan els periodistes, intrigats per “entrevistar Jesús”, interrompem el seu dia i l’anem a buscar. Enrique Irazoqui, que no venia precisament d’un context creient quan Pasolini li va proposar fer d’actor interpretant Jesús, explica que el missatge de Jesucrist encapsulat en les Benaurances li sembla molt potent, i que això sí que el motiva. Amb tot, creu que si Jesús tornés avui ho liquidaria tot.

Les pel·lícules també configuren els actors, no només tenen una influència en els espectadors. A la cooperativa Zumzeig Cinema a Barcelona han passat Converso, un documental que analitza el que ha viscut el director David Arratibel: de cop i volta, tota la seva família es converteix al catolicisme. I ell decideix enregistrar entrevistes per entendre què els ha passat. El cinema ens fa això: ens ajuda a entendre què succeeix, ens ensenya i emociona, ens transporta i ens rapta. I ho aconsegueix amb un format fascinant, amb uns petons tremendíssims, amb uns testimonis esfereïdors encara avui insuperables.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a