Opinió

Tribuna

El judici que ve

“No sé si són més adequades les llistes unitàries o no, sé que Puigdemont hi ha de ser i que calen punts comuns en els programes si volem un plebiscit

Som a refugi. Passejava aquest dissabte per Cadaqués i pensava en el valor del refugi, en aquell lloc concret que ens fa més inaccessibles perquè és personal, poc transferible, quasi íntim. No sé com deu ser l’hotel on dormen el president Puigdemont i els consellers, ni sé com és la cel·la on malviuen els consellers empresonats, però sé que els representants legítims de Catalunya són ara protagonistes d’aquella fase crònica en què cau sovint la nostra causa: el càstig, l’exili, la presó. I, paral·lelament, aquell refugi íntim que es va asserenant sobre el cor com una llum de tardor, quan ha passat tot el que havia de passar i el fred va ordenant les peces. Lluita reflexiva, continguda, personal. Presa de consciència. Negociació rigorosa amb la realitat.

L’autocrítica me la faig també a mi mateix: era cert que una idea pot sacsejar la realitat, però també era cert que la realitat no ens hi acompanyava prou. És a dir, que i tant que és transformadora una Declaració d’Independència: és tan transformadora que això era el que més els preocupava durant setmanes, aquestes paraules concretes, i això és el que motiva encara la repressió i el càstig actuals (no pas “la ley”).

Les paraules i els gestos, les idees executades, marquen la realitat i la història, i segurament marcaran molt els mesos que venen. Però ens hi faltava encara més realitat i més dades, més informació, més feina i més companys internacionals de viatge. Faig autocrítica per no haver-ho vist abans, i per haver tingut una fe massa escalfada, quan tots sabem que fe no és esperar, etcètera. He dit massa i no és ben bé “massa”: hi ha vegades que l’atmosfera provoca uns fets de forma inevitable, i sempre és per alguna raó. El gest de Macià no va ser gens infèrtil, segurament perquè llavors Espanya podia negociar el començament d’alguna cosa; en canvi, el gest de Companys no el van perdonar. I tots dos eren segurament igual d’inevitables.

El màxim que permet Espanya és la concessió d’autonomia. Retallada i limitada, i controlada. La resta no ho tolera i ho castiga amb presó, per molt que siguem al segle XXI. Això ho hauríem hagut de tenir més present, en el moment més tens del conflicte, i és ben obvi que el president Puigdemont ho va tenir present: va retenir la pilota una bona estona, però finalment la va perdre. Els esdeveniment de Brussel·les ens fan pensar que la podrà recuperar aviat, però el que queda clar és que l’equip blanc ha fet un contraatac inclement, ràpid i ferotge. Si tirem d’història, però, el capítol següent a l’empresonament de Companys és la Guerra Civil. No crec en absolut que això succeeixi ara, però sí que podria imposar-se una regressió en l’autogovern de la mà de l’espanyolisme (sovint neofranquista). Ara és diferent: ara, com a mínim, ho podem plantejar en pau davant del món: el que es jutja el 21 de desembre és tant la ratificació de l’opció independentista com l’actuació del PP, PSC-PSOE i Cs aplicant el 155 com l’han aplicat.

Som a judici: jutjarem els catalans i també jutjarà el món. Pel que fa al món, crec que només podran i voldran jutjar resultats indiscutibles. El 27-S (vist des de fora) no donava peu a unilateralitats, i l’1-O segurament tampoc prou, malgrat la violència de la policia. Per tant el resultat indiscutible ha de ser ara: no cal que sigui amb programa detallat sinó amb cares identificables i amb la independència com a tesi ideològica, i ja tindríem plebiscit. En cas de victòria clara, és l’hora de demanar reconeixements internacionals i de provar de pactar la sortida negociada amb l’Estat: començant per l’alliberament dels presos polítics i acabant pel repartiment d’estructures i béns. Mentre això no arriba, recuperar les institucions d’autogovern. Recuperar del tot la pilota. Ser més Catalunya que mai, encara que sigui a ulls d’Espanya una comunitat autònoma però a ulls de tothom un territori en disputa. En resum: ja hauria volgut Companys, després del seu empresonament, un plebiscit sobre tot el tema. No ho desaprofitem.

No sé si són més adequades les llistes unitàries o no, sé que Puigdemont hi ha de ser i que calen punts comuns en els programes si volem un plebiscit. Ara volem guanyar netament, “legalment” si ho volen dir així. Però si no aconseguim guanyar ara, el judici serà definitiu i la causa es quedarà a refugi durant anys. No ens ho podem permetre. Agafem forces, doncs, perquè ara comptarà molt més el rigor que la idea. Ara toca realitat. La que sigui possible, i amb temps i feina ho són totes.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a