Opinió

Tribuna

Prediccions

“De mica en mica la informació és progressivament substituïda per la profecia

És clar que m’interessa molt el futur perquè és allà on passaré la resta de la meva vida; però cada vegada més, i dia a dia, les notícies a la ràdio, als diaris i a la televisió prenen un aire més i més estrany. Sempre m’havia imaginat que els mitjans eren per donar notícies del que havia passat, i en canvi trobo que cada vegada més ens anuncien el que passarà. Llegeixo que una cadena alimentària invertirà 200 milions i crearà més de mil llocs de treball nou, en dos anys. Escolto a la ràdio que la Fundació Miró tancarà les seves sales de manera indefinida. Que Renfe es compromet, a partir de la primavera del 2018, a adaptar tres estacions a Montcada i Reixac. Que el detergent Perlan canviarà la seva propaganda, perquè la d’ara és sexista. Que Cantizano substituirà Isabel Gemio a Onda Cero. Que d’aquí a dos mesos Ryanair modificarà les normes d’equipatge. Que el museu de cera de Madrid tindrà la figura d’Isabel Preysler i que Terelu Campos tornarà a canviar de look.

I així de mica en mica la informació és progressivament substituïda per la profecia, que semblava reservada als homes i dones del temps. Però ja se sap: quanta menys credibilitat tenen aquests homes i dones, que són autèntics ídols informatius, més futurologia hi ha d’haver a les notícies. Tenint doncs en compte la bona fe dels professionals de la informació per una banda, i la imprevisió dels esdeveniments diguem-ne polítics per l’altra, em permetria suggerir als periodistes aficionats a la bonaventura, uns titulars més sensacionals i atractius. Per exemple: el ministre d’assumptes interiors anirà a l’excusat un nombre indeterminat de vegades durant les pròximes setmanes, segons sabem de fonts fidedignes. O bé: tots nosaltres morirem, ha declarat el flamant premi Nobel de medicina. O encara: segons els càlculs del Massachussets Institut Technology, des d’ahir la fi del món s’ha apropat vint-i-quatre hores.

Mentre no arribi això o coses semblants, continuarem avorrits. I cal recordar que l’avorriment, tal com va dir un famós poeta, no neix pas de la uniformitat. L’avorriment aparegué el dia que, per primera vegada, un animador de ràdio o de televisió demoníac, gandul o irresponsable, s’inventà això de fer parlar un cantant, un cuiner, un polític o un futbolista, en tertúlies i programes que no eren ni de música, ni de cuina, ni de política ni de futbol. Malgrat tot, el món se’m va simplificant des que vaig aprenent amb certesa que res (llevat dels infants, el Dom Pérignon i els fesols de Santa Pau estofats amb morro de porc salat) no mereix ser pres seriosament.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.