Opinió

LA GALERIA

Quatre vegades immortal

Els gironins van fer una gran gesta

El comentari d’avui arriba amb una setmana de retard, però aprofito la meva secció quan em toca. No em sé estar de tractar el tema, encara que per a alguns pugui semblar una frivolitat. Però la vida ha de ser diversificada i, junt amb temes seriosos i, si cal, profunds, n’hi pot haver de més distesos. Parlarem de futbol. Un nebot que sabia que em faria feliç em va facilitar una entrada per anar a veure el Girona- Madrid. M’agrada mirar futbol, potser perquè com a practicant esportiu he estat sempre una autèntica nul·litat. Gaudeixo, doncs, veient els malabarismes dels altres i, és clar, amb els diversos campionats en dansa –la lliga, la copa del Rei, la Champions–, no ens podem queixar: hi ha futbol avui sí i demà també i, des d’una bona butaca de casa mateix, pots veure per la tele els partits que vulguis, quasi millor que al mateix estadi. Feia temps, doncs, que no trepitjava camps de futbol i, d’altra banda, m’atreia conèixer el camp del Girona, remodelat després de l’ascens a primera divisió. Que bonic que estava! El partit del diumenge 29 d’octubre tenia unes connotacions especials. Feia un parell de dies que s’havia proclamat la República Catalana. Gairebé era, doncs, un encontre internacional. Era, a més, la festa del patró de la ciutat, i qui sap si sant Narcís tornaria a enviar les mosques... Us ho imagineu? Hi havia una enorme expectació. Ser testimoni de com tot un Real Madrid, malgrat un gol primerenc seu, queia sota el domini del Girona, això trasbalsa qualsevol mortal. Costarà tornar-ho a veure. El somriure de felicitat dels aficionats quan abandonàvem Montilivi era indescriptible. Com a catalans, acostumats a l’opressió dels decrets en contra, sortir triomfants amb la seguretat que aquí en Rajoy i la Soraya no podrien aplicar el 155, era fabulós. Ho sento per un vailet que tenia al costat, a qui, d’entrada, vaig considerar aficionat del Girona, però que, després, vaig veure que anava a favor dels blancs... L’acompanyava una senyora jove, simpàtica i de bon veure, potser una germana o la mateixa mare, que procurava dissimular la tendència més que el noiet. En acabar, em vaig abstenir de donar-los el condol, és clar. Ja ho devien haver passat prou malament fora del lloc destinat als fans del Madrid, ficats entre els partidaris del Girona, entomant els crits d’entusiasme després de les jugades ben fetes i els gols marcats. Els gironins van fer una autèntica gesta. Qui diu que la ciutat de Girona és tres vegades immortal? Jo crec que ara ja ho és quatre vegades!

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.