Opinió

Tribuna

Dignitat i obscenitat

“La dignitat de Catalunya s’ha expressat de múltiples maneres sobretot des del referèndum de l’1-O

La història, l’expliquen els vencedors. Ara encara no hi ha vençuts ni vencedors en l’apassionant moment que vivim al nostre país. Ara s’està batallant en molts fronts, i un d’ells serà crucial per determinar la versió preeminent que el món de demà fixarà com a narrativa del món d’ahir. Mentrestant, el catalanisme d’avui, que aspira a l’emancipació sobirana, és a dir, a l’estat propi, mostra al món un discurs i una imatge de dignitat que no poden esgrimir els defensors del 155.

En la construcció de la macronarrativa d’una Catalunya en camí cap a la independència, la premsa i els seus professionals han exercit i exerceixen l’imprescindible paper de forenses i d’escribes. Escriuen i exposen als fòrums d’arreu l’estat de les batalles, dels morts i ferits, de les causes i conseqüències.

Fa vuit anys d’una efemèride memorable: tots els diaris de Catalunya van publicar un editorial conjunt (26-11-2009) titulat La dignitat de Catalunya. Eren els moments previs de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, la que va constituir, segons el constitucionalista Pérez Royo, el cop d’estat primigeni.

L’editorial, llarg i ponderat, denunciava que el TC actués com a “quarta cambra”, modificant la voluntat popular legitimada amb tots els procediments legals. “Hi ha qui torna a somiar –deia– cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola.” A Catalunya, afegia, hi havia preocupació i alguna cosa més. “Hi ha atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat.” I acabava dient: “Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.” Ha estat necessari.

La legítima resposta després de la sentència del TC ha estat la creixent vindicació d’una república independent. Es proclamà el 27 d’octubre amb els efectes coneguts. Dies després la premsa catalana –vint-i-dues capçaleres de diaris i revistes– firmava un nou editorial conjunt sota l’històric títol Amb el govern legítim de Catalunya. Era el dia (2-11-2017) en què part del govern català ingressava a les presons de Madrid, mentre el president i la resta de consellers s’exiliaven a Bèlgica. No el publicaven els diaris bilingües i algun altre. La “fractura” de la premsa catalana es feia patent. Res de nou, ja ho sabíem, la pluralitat i el pluralisme dels mitjans formen part també de la identitat catalana.

La dignitat de Catalunya s’ha expressat de múltiples maneres sobretot des del referèndum de l’1-O. El consens sobre la dignitat de la causa catalana d’aquests dies té el fonament en la dignitat de les multituds que –entre 2 i 3 milions– van acudir a les urnes desafiant tots els poders de l’Estat. És a dir, la dignitat de les urnes contra l’obscenitat de les forces repressives. Seguida per la dignitat dels nostres presos polítics i dels insignes exiliats a Brussel·les. Per la dels mestres defensant l’escola i la dels treballadors de la Generalitat plantats al carrer. Per la dels centenars de milers de manifestants per la llibertat dels presos i la dels periodistes i tuitaires que conten al món la lluita pacífica d’un poble.

La indignitat de la resposta del govern Rajoy i dels seus acòlits s’ha fet també visible als ulls del món. Conforma una muntanya d’obscenitats –de pornografia, n’han dit il·lustres comentaristes– que els mitjans i les xarxes socials han escampat amb ostentació i persistència: les agressives declaracions de Rajoy i del rei negant l’existència dels 2-3 milions d’espanyols (encara) que van voler exercir el vot al referèndum; els agressius aplaudiments del Senat a Rajoy quan justificava el 155; les mofes, les manilles i els grillons amb què van ser traslladats els consellers a la presó; els insults, calúmnies, falsedats i escarnis proferits reiteradament pels diaris de Madrid i reiterats en xarxes socials contra els líders legítims del govern i del Parlament, especialment contra Puigdemont i Forcadell; els silencis de tants mitjans i líders d’opinió sobre els grups feixistes que pul·lulen per Catalunya, València i altres indrets de l’Estat.

Són en definitiva mostres cruels de la gran obscenitat del nacionalisme espanyol, el més “radical i dur”, com afirmava Ferran Mascarell en aquest diari, que no deixa de ser la tapadora ideològica d’una altra obscenitat: la del manteniment del poder i de les altes rendes de “la minoria que s’ha apoderat de l’Estat”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a