Duplicats

El Museu Marès, aquesta mena de magatzem del MNAC que hi ha en un carrer lateral de la catedral de Barcelona, presenta aquests dies un pessebre amb suro, molsa i figures, que vol ser, a partir d’aquest any, la rèplica “tradicional” del pessebre “modern” que l’Ajuntament de Barcelona instal·la a la plaça de Sant Jaume. Es confirma, com alguns abans que jo ja han observat, que a Catalunya, i a la seva capital amb més intensitat, tot ho tenim duplicat amb l’objectiu de satisfer sensibilitats diverses: en Basté i la Terribas, en Llach i en Serrat, la Bonet i la Rossell, Montserrat i Poblet, el Barça i l’Espanyol, el Besòs i el Llobregat, la torre Mapfre i l’hotel Arts, la colla vella i la jove, el MNAC i el Museu Marès... Quan Pujol i Maragall eren inquilins dels dos edificis enfrontats de la plaça de Sant Jaume, si l’un creava el Teatre Nacional, l’altre corria a protegir el Teatre Lliure, i si l’un engegava TV3, l’altre fundava Barcelona Televisió. Els pessebres “moderns” de la plaça de Sant Jaume van ser una iniciativa de Maragall amb l’objectiu d’espaterrar una mica el Pujol pairal que cada dia hi havia de passar per davant. Pujol no tenia la facultat de fer un pessebre a la plaça, però, en canvi, convidava pels volts de Nadal els periodistes a un dinar a base de rigorosa escudella i carn d’olla, un rostit sumptuós i neules i torrons. Maragall també feia una recepció amb els mateixos comensals: tots a peu dret picant provisions inspirades de prop o de lluny per Ferran Adrià. Els torrons, desestructurats i les neules, vaporoses.

He anat a veure el pessebre d’aquest any a la plaça de Sant Jaume. Tota la iconografia d’aquestes construccions hi és present: la Mare de Déu, el Nen, Sant Josep, els pastors, els Reis, l’inevitable caganer... Només que són de plàstic blanc fluorescent i es troben enfilats a l’extrem d’unes perxes. Ada Colau segueix el camí de Betlem fresat per Maragall. El seu antecessor, Xavier Trias, feia tota la cara de no agradar-li aquests pessebres, però els va mantenir perquè igualment feia tota la cara de resignat. El pessebre de Trias és el del Marès.

Davant el pessebre, el Palau de la Generalitat està blindat amb tanques. El govern que hi hauria d’haver a dins, la meitat és a la presó i l’altra meitat és a Brussel·les en condició d’exiliat. Això ja no fa gràcia ni respon al nostre tarannà duplicador. Això és un drama, i un drama imposat. Què ens volen dir? Que amb Maragall i Pujol vivíem millor? O dit d’una altra manera: contra Pujol i Maragall? Recordin la facècia: “Contra Franco vivíem millor.” Mentre m’ho penso, només sé que amb i contra els neofranquistes es viu pèssimament. Llibertat, amnistia, autonomia, i el crit que aquests dies s’havia imposat: “Per Nadal, tots a casa.”