Opinió

Tribuna

L’ambigüitat segons Duch

“Lluís Duch, monjo de Montserrat, antropòleg i Creu de Sant Jordi, és una de les veus que més insisteix en la necessitat del mestratge

Desconfia de les receptes. Té raó l’antropòleg benedictí Lluís Duch quan adverteix que la teologia ha oblidat llenguatges lúdics, poètics o festius. Té raó quan titlla la manca de memòria de ser l’engendradora de l’empobriment lèxic de tanta gent. De fet té raó en moltes coses, i és per això que li han donat la Creu de Sant Jordi i el conviden a tot arreu a expressar què pensa de les estructures d’acollida, de l’emparaulament del món, de l’antropologia de la vida quotidiana, de la precarietat del simbolisme litúrgic, de la provisionalitat de tot plegat. Perquè en sap molt i ho sap explicar sense banalitzar. S’ha estat una setmana a Girona i l’ha emparaulat, literalment.

Aquest monjo de Montserrat, ja en la vuitantena, és una de les veus que més insisteix en la necessitat del mestratge. L’any 1961 ingressa al monestir de Montserrat, però ja el 1968 es trasllada a Alemanya, on s’impregna de grans mestres. Duch ha sigut alumne d’Ernst Bloch i d’Ernst Käseman, dos dels grans pensadors que han bastit pensament al segle XX. Li han deixat tots ells un pòsit germànic que va destil·lant quan pensa, tot i que ell reivindica el seu mediterranisme.

Aquest savi va redactar la tesi doctoral a Tübingen, i aquest periple alemany així com la seva vida ha ocupat enguany les sessions de la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani, que han tingut com a convidat aquest magistral monjo de Montserrat. Ha explicat la seva relació amb mestres de filosofia i antropologia a qui ha admirat –la fascinació bloqueja, l’admiració activa–, així com el seu camí a través del pensament de Mircea Eliade, del qual es desmarcarà més endavant.

Una de les conviccions de Duch és que “fonamentalment l’ésser humà és un ésser ambigu”. Les històries no tenen una explicació canònica. Tot i que s’autodefineix com a antropòleg, Lluís Duch també és teòleg, i reconeix que la teologia es fa les preguntes últimes, i lamenta que aquí els filòsofs no tinguin formació teològica, com a Alemanya, on s’estudia a la universitat pública. En la formació de Duch hi han intervingut molts jueus, i li agrada especialment el sentit de l’humor jueu. Cita Horkheimer, Dormund, Latman... i afirma que “són per a mi mestres, en el sentit fort de la paraula”, i no només pel contacte o perquè els ha llegit, sinó perquè li interessen com a testimoniatge. “Un aspecte de la crisi intel·lectual dels nostres dies és la mancança de persones en què un pugui reconèixer lliurement un mestre, un propiciador d’esperança, no de receptes”, assumeix.

“L’ésser humà és sempre un què”, continua Duch. Un què que mai no troba en el món una resposta definitiva, es troba immers en contextos de reinterpretació. Per a l’ésser humà no hi ha possibilitat extracultural. I és un ésser de mediacions.

Duch descarta el primer model antropològic segons el qual l’ésser humà és un ésser dolent, no en sentit moral, més aviat és un ésser deficient, corrent seguit per sant Agustí, Kant, Schopenhauer o Cioran. El segon model, que tampoc és el de Duch, veu l’ésser humà bo, un model amb precedents en el franciscanisme, el mite del bon salvatge de Rousseau.

Duch, i aquí rau la seva genialitat, reconeix que “l’ésser humà no és fonamentalment bo ni dolent”. Som éssers ambigus. Hem de decidir en situacions penoses, no tenim receptes preparades amb anticipació, hem d’optar per una decisió moralment bona o dolenta i continua essent ambigua. No hi ha una resolució de l’ambigüitat. A més, no tenim respostes prèvies a les grans qüestions. Pedagògicament “caldria inculcar la recerca de criteris, discerniment, capacitat per sospesar què acceptar i què rebutjar”.

L’escriptor i professor de la UAB Albert Chillón, que ha treballat amb Lluís Duch des de fa anys i en comparteix pensament i trajecte, va dir a Girona que la persona, aquest “animal logomític”, “no és àngel ni bèstia, com diria el seu admirat Pascal, ni està condemnat per endavant a l’infern o al cel”, i va reblar el clau manifestant que “el viure condicionat, contingent i en definitiva adverbial dels éssers humans és drama, més aviat que tragèdia”, en la concepció duchiana del terme. La tragèdia seria ignorar Duch, tot i que ja sabem què passa sovint i repetidament amb els profetes a casa seva. Que és casa nostra.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a