Opinió

Tribuna

D’ara endavant

“El nostre crim és la imatge que els hem obligat a donar. El mirall que els hem posat davant dels ulls

L’Estat espanyol ha de recordar-se a si mateix, de manera sospitosament insistent, que ha guanyat la partida contra el sobiranisme. Aquests últims dies, per tapar la derrota del PP en les eleccions del mes passat, es prova de capitalitzar com a triomf l’estratègia dels empresonats per esquivar passar més dies a la garjola.

Es parla de “desbandada”, o de retractació massiva, com si el que diguin un seguit de persones davant d’un jutge, que té la clau de la seva llibertat personal –és a dir, de la seva salut psicològica–, hagués de fer canviar de parer els milions de persones que desitgen un estat propi per a Catalunya. Deduir d’aquests fets que Espanya ha triomfat és tan ridícul com fer-ho de la constatació que cap de nosaltres no ha destruït el DNI.

L’estat ha de corrompre’s fins a nivells ignominiosos per defensar la seva unitat. Espanya està per sobre no només de la veritat –com ens demostra certa premsa cada dia– sinó també de qualsevol idea de justícia humanista o de dignitat. Els jutges, ara mateix, estan demostrant un acarnissament que no sols deixa per terra la idea il·lustrada de l’estat de dret garantista sinó també la seva pròpia integritat com a persones. Mantenir a la presó Junqueras, per exemple, basant-se en la creença que pot provocar moviments populars de violència, o que els ha provocat ja, és més que grotesc. I s’ha d’estar tan en fals per afirmar-ho per mitjà de reguitzells de sofismes jurídics, que tot plegat esdevé un guinyol, una farsa terrible de la qual no haurien de participar els administradors de justícia. L’Estat activa la violència, sí, i en fa responsables els atonyinats, perquè no els pot penjar cap altre delicte. El nostre crim és la imatge que els hem obligat a donar. El mirall que els hem posat davant dels ulls.

Des de Madrid es van forçar unes eleccions amb la intenció ben explícita de fer fora els independentistes del poder, però el tret, com se sol dir en aquests casos, els ha sortit per la culata. L’ascens de Ciutadans, amb el seu espanyolisme monolític, no amaga que les forces independentistes se sentin tan legitimades com sempre per seguir amb el seu ideari, encara que a l’hora de la veritat tenim molt més clar que la màquina de reprimir no tindrà cap pietat. És per això que ara mateix l’independentisme parla més de curar les ferides –alliberar els presos polítics i tornar a controlar la Generalitat– que no explicitar de quina manera pot acabar fent versemblant, a curt o llarg termini, la República.

Continuem amb el president a l’exili, i amb alts càrrecs i activistes del sobiranisme a la presó. L’advertència no pot ser més terrorífica: qualsevol que s’atreveixi a jugar amb la Constitució espanyola i l’Estatut, segons com són interpretats pel TC i pels partits polítics centralistes, corre riscos que poden acabar amb severíssimes penes. I tot això al mateix temps que les investigacions contra els responsables independentistes no deixen de fer créixer un expedient judicial que acabarà en una gran causa penal que embolicarà finalment desenes de persones, i que pretendran que sigui exemplar en les seves resolucions.

L’objectiu és indubtable: posar fi al problema a còpia de repressió disfressada d’estat de dret, el que calgui per mantenir l’ordre enganyós que anomenem Espanya. Com més han insistit a atemorir, més s’han adonat que els serà molt difícil posar fi al problema català sense provar de negociar-hi en un moment o en l’altre. Tanmateix, com bé sap Rajoy, qui dia passa any empeny.

El procés català no ha estat vençut sinó que ha entrat en una nova fase, potser més negra i lenta, però igualment escabrosa per a l’Estat espanyol. Dins les files sobiranistes costa sovint separar el realisme de la poca-soltada, el mestretites de l’estadista, l’egoisme partidista de la generositat del país, i també tenim qui prescriu realitat i alhora espera miracles i superhomes de masses que ho solucionin tot a còpia de mobilitzacions no violentes. Gairebé tothom ja ha assumit, però, que tot plegat serà un camí llarg i no gens senzill.

El ‘realisme polític’ no ha de basar-se en la renúncia, sinó en veure fins a quin punt és possible fer-ho tot sense prendre mal. L’independentisme creix i creixerà, encara que se’l condemni durant una llarga temporada a la inacció o se n’anul·lin totes les polítiques o projectes de constitució. Com més se li vulguin tallar les ales, més múscul criarà; aquesta ha estat la seva dinàmica l’última dècada, i podem preveure que anirem per aquí d’ara endavant.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a