Enrique Isart Alonso

Sempre més recordaré aquest nom: Enrique Isart Alonso, afusellat a Cartagena pel franquisme el 14 d’agost després de ser condemnat pel Tribunal Especial de Repressió de la Maçoneria i del Comunisme per “delicte” de comunisme; el seu cos, exemplificant la crueltat del règim que ni tan sols entregava a les famílies els cadàvers assassinats dins de la legalitat infame del franquisme, és un de tants desapareguts que continuen als marges recordant la vergonya d’una dictadura i de la seva herència pesant dins de les formes d’una democràcia tan sovint conculcada. Recordaré el nom d’aquest home, però també el d’unes dones: Virginia Alonso, la seva mare, i Àngela Pitarch Isart i Carla Rovira Pitarch, neboda i besneboda seves, respectivament. Recordaré aquests noms perquè, traient de l’anonimat el seu oncle avi per inscriure’l en la memòria col·lectiva, l’última d’aquestes dones ha escrit, dirigeix i també interpreta Màtria, que, després de presentar-se a la Fira de Tàrrega i al festival Temporada, s’ha representat aquest darrer cap de setmana a La Planeta, aquest teatre heroic, imprescindible, de la ciutat de Girona.

Carla Rovira ha construït Màtria a partir de les cartes d’Enrique Isart Alonso enviades des de la presó, també de la carta sense resposta que la seva besàvia Virginia Alonso va escriure a Carmen Polo de Franco per demanar-li clemència perquè intercedís a favor del seu fill, i d’altra documentació; però també de les converses amb la seva mare, present a l’escenari per interpretar-se ella mateixa, i de les seves reflexions sobre com ha sigut transmesa, però sobretot silenciada, la memòria d’aquest crim del franquisme. Una mostra vivíssima, commovedora i inoblidable, de com la generació de les netes i besnetes treballa a favor de la memòria col·lectiva sentint-la com un deure moral i una inspiració per a la seva pròpia acció política.