Igualtat?

Inés Arrimadas ha dit que no s’afegirà a la vaga convocada pel 8 de març, Dia Internacional de la Dona Treballadora, perquè considera que s’hi amaguen qüestions ideològiques que, a més, són de caràcter anticapitalista. He llegit l’extens manifest, amb un argumentari justificatiu de la vaga, a càrrec de la Comissió 8M, que coordina organitzacions feministes de tot l’Estat espanyol, i, entre moltes altres qüestions, certament s’hi fa referència al fet que el capitalisme genera desigualtats, relacions de poder i la destrucció de recursos i de les condicions necessàries per a una vida digna. A banda que de les seves declaracions es dedueix que en té una idea vaga de l’argumentari, és possible que la líder de Cs a Catalunya no comparteixi aquest diagnòstic sobre els efectes del capitalisme. En tot cas, el manifest no amaga cap ideologia: és la pròpia del feminisme que posa en qüestió un sistema basat en l’explotació humana, dins de la qual la que exerceixen homes vers dones, però que també afecta molts homes. Per això el feminisme és universal: no és un alliberament només per a les dones, sinó per a tots, en la construcció d’unes altres relacions humanes no fonamentades en el domini d’uns (i fins i tot d’unes) sobre els altres.

El cas és que Arrimadas es considera feminista i fins i tot és possible que hi hagi dones que, més que pel fet que defensa la unitat d’Espanya, l’hagin votat perquè creuen que ho és o, simplement, perquè és una dona. Tanmateix, és curiós que la seva concepció del feminisme exclogui la ideologia o, en tot cas, certa ideologia: “La millor manera de lluitar per la igualtat és no fer una vaga en què es reivindiquen certes qüestions ideològiques”, afirma. Tan curiós que, de fet, el seu feminisme ni és feminista ni és exempt d’ideologia, sinó que més aviat l’amaga: la conformitat amb les pràctiques i efectes del capitalisme. És així que la igualtat a la qual deu referir-se és aquella per la qual unes dones (i no precisament totes les dones) arriben als llocs de poder i, exercint-lo d’igual manera que els homes, perpetuen un sistema de desigualtats, de domini i de submissió. Fa molt temps que això ho coneixem i no se’n diu feminisme, sinó postfeminisme: la dimensió col·lectiva desapareix per afirmar-se la lluita individualista d’unes dones disposades a utilitzar les seves armes, incloses aquelles dites femenines, per ser reines a la selva.