Opinió

Tribuna

Mirar i veure-hi

“El més interessant de l’art i l’arquitectura és l’efecte que produeix en nosaltres

Fa pocs dies que el Museu Nacional d’Art de Catalunya ha inaugurat la nova narració museogràfica de la seva secció de renaixement i barroc. Aquesta notícia se suma a la relectura que, el 2014, el museu ja va fer de la seva col·lecció d’art modern i que deixava clara una forma diferent d’entendre la col·lecció i la seva exposició al públic.

Sovint, el coneixement artístic és llunyà, intimida. I això és així perquè la nostra educació sobre les arts ha estat tradicionalment basada més en la memorització de les respostes d’altres que en l’estímul de la conversa espontània i sempre vàlida que pot donar-se enfront de la realitat artística. I una exposició no és sinó l’oportunitat de confirmar-ho o tot el contrari: fomentar que el visitant es permeti mirar, sense dades prèvies, allò que se li presenta davant dels ulls.

El nou relat del MNAC mostra algunes peces no exposades anteriorment; augmenta l’espai i el nombre d’obres; integra els llegats de les col·leccions Cambó i Thyssen; remarca l’especificitat catalana... però sobretot construeix l’exposició des de la complicitat amb el visitant i la confiança en la seva mirada.

L’exposició facilita la recepció de les peces, agrupant-les temàticament i no tan sols des de la cronologia. Fomenta la relació entre les obres, i per tant la seva comparativa i anàlisi. Els quadres no es presenten a una alçada única sinó que s’agrupen formant conjunts que emfatitzen un punt de vista, un cromatisme, una textura o un gest... Les obres construeixen context, facilitant la comprensió del moment i del lloc on s’originen. De la mostra se’n deriva una seqüència construïda per intensitats i pauses, escenes recognoscibles, quasi quotidianes: “Art i devoció”, “Amor i maternitat”, “La il·luminació”, “Natura morta”, “Biografies pintades”... esdeveniments relatius a habitar el món. Tot plegat per estimular la recepció de l’obra per part del visitant que, interpel·lat, inicia una conversa espontània, directa, íntima i genuïna amb la realitat artística.

El relat no és únic sinó que es basa en les pròpies peces i la seva relació. I els lligams es construeixen de nou cada vegada, amb cada visitant, amb cada nova mirada. El més interessant de l’art, i també de l’arquitectura, no és l’obra en si sinó l’efecte que produeix en nosaltres. Però perquè això s’esdevingui, l’hem de deixar presentar-se, estar disposats a escoltar-la. Només veiem allò que mirem, diu John Berger. I això vol dir posar-hi temps i permetre-s’ho. Les noves presentacions de les col·leccions del MNAC són una invitació a fer-ho.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a