Opinió

De reüll

L’anorac d’Artadi

La majoria de les biografies d’Artadi s’han engreixat amb xafarderies

El masclisme nostre de cada dia es fa més visible i llegible davant la possibilitat que una dona faci un pas endavant i ocupi una posició de poder. Hi ha infinitat d’exemples. L’últim, el d’Elsa Artadi, diputada de Junts per Catalunya, que apareix en totes les travesses com a possible alternativa si no hi ha possibilitat d’investir Carles Puigdemont com a president de la Generalitat. Situada en el focus mediàtic, i amb un currículum més que remarcable, que inclou un doctorat a Harvard, la majoria de les biografies d’Artadi s’han engreixat amb xafarderies impensables si el text en qüestió fos sobre un home. Detalls sobre la seva vida personal, la roba que vesteix o la llargada dels seus cabells, a què dedica el temps lliure... Un cúmul d’informació irrellevant que en alguns moments sembla sols encaminada a desacreditar-la. Artadi no és l’única que ha patit una exposició que, malgrat la censura pública i el rebuig que generen aquest tipus d’articles, es va repetint i repetint. De casos, a cabassos. I de tot tipus. El masclisme no fa diferenciacions. D’Anna Gabriel, la roba i el cabell; de Soraya Sáenz de Santamaría, les noves ulleres; d’Inés Arrimadas, els vestits més o menys acolorits; de Joana Ortega, les aficions esportives; d’Irene Montero, la relació sentimental... La llista és tan llarga com vergonyant. Enfoquem, si us plau, a la trajectòria, les propostes i, en definitiva, al treball. L’anorac d’Artadi no m’interessa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a