Opinió

LA GALERIA

Fins aquí hem arribat

Cansat de repetir-se perquè els fets es repeteixen cíclicament en tots els àmbits

Fa divuit anys que ininterrompudament he publicat aquesta columna quinzenalment, a l’edició dels diumenges, sempre al costat o a sobre o a sota –depenent del disseny d’El Punt Avui del moment– de la crònica del meu veí Joan Ribas. I, malgrat la proximitat, he après molt poc d’ell. És més que evident. L’únic dia que vaig fallar volgudament a la cita dominical va ser quan el meu pare va morir. No estava per orgues. També vaig estar absent un parell de mesos quan vaig necessitar ara fa cinc anys fer un reset del meu disc dur personal i intransferible, el que tenim a la teulada, no el de sobretaula; l’amic Xevi Sala –quina sort de tenir-lo com a amic!, gràcies!– em va permetre agafar-me una excedència mentre el teclat tornava a ser un QWERTY estandarditzat per a la nostra llengua. La primera galeria (vaig tenir la responsabilitat d’estrenar el títol de la secció La Galeria) va ser el 2 de gener del 2000 (per Sant Manel, el primer dia de l’any, on mai no hi ha diaris de paper) que –precisament– va caure en diumenge com avui. La vaig titular “Seré breu, per nassos” i estic molt content d’haver-la allargat, a lo tonto, dues dècades més un quinquenni més tres anys... i fins aquí hem arribat (provisionalment?). Em sap greu que l’editor s’assabenti de la meva decisió al mateix moment que els lectors que teniu aquest paper (ummm!, el paper!) entre les mans. Gràcies, sempre.

Hi ha una pel·lícula nord-americana –com sempre– (ara no en recordo el títol; el buscaré) en què el protagonista és un periodista d’opinió que fa un pilot d’anys que diu la seva lliurement (com jo) a la columna que publica setmanalment, i ja ha acumulat milers d’opinions contrastades; cansat de repetir-se perquè els fets es repeteixen cíclicament en tots els àmbits; en la política local, en la cultura, en els pròcers que passen a la història o que convenim que la fan, en la denúncia o per tot allò que destrossen els poders econòmics, com sempre, vaja! Algunes de les seves darreres columnes són un copia i enganxa de vells textos propis: s’autoplagiava actualitzant algun cognom, alguna localització, alguna xifra, el nom d’un partit, ningú no ho notava, i en ocasions havia estat felicitat per aquell apunt, aquella acidesa destil·lada, aquella galeria divertida que temps enrere havia passat desapercebuda... El caràcter, i no únicament el de la linotípia, sabia la veritat... N’hi havia prou. No, no era Marcello Mastroianni a Sosté Pereira, no. És un altre.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.