Opinió

Tribuna

El masclisme de les dones

“Si no preval entre nosaltres la confiança en el nostre ésser i en el nostre saber, les reivindicacions feministes mai no seran assolibles

M’indigna el masclisme dels homes, però em preocupa i em dol el masclisme de les dones. A tal grau s’han introjectat els valors masclistes en les concepcions identitàries de gènere, que en ple segle XXI ni les mateixes dones es lliuren de ser-ho. Algunes de les joves estudiants universitàries que passen per les meves classes opinen que les nenes des de molt petites són més males persones que els nens. Parlen en primera persona del plural i diuen per exemple: des de petites som més retorçades que els nens. Som cruels, burletes i envejoses. També insidioses i traïdores. En poques paraules, malèvoles.

Aquest relat fundacional que pretén explicar el propi i singular de les dones des de la infància, a més de ser terrorífic pel grau de violència que conté cap a elles mateixes, és essencialista, ja que en cap moment es contextualitza com un fenomen social complex producte d’un ordre social imperant repressiu i estereotipat que es transmet a través d’una educació i uns valors. No sé si amb el pas dels anys o amb els estudis, la versió de la infància d’aquestes noies es resinificarà, però espero que així sigui. Jo no recordo haver viscut ni haver experimentat res de semblant en la meva infància, però estic segura que, vist i formulat d’aquesta manera, no augura un bon futur per al feminisme.

El masclisme dels homes és tan antic que un aprèn a enfrontar-lo, evadir-lo i fins i tot a riure’n per no plorar. Professors homes als quals els incomoda el pensament de les dones i que mostren un menyspreu explícit quan una dona intervé en una reunió. Per sort, a la Universitat en són pocs, i la veritat és que acaben per fer pena. Homes als quals els causa inseguretat el saber d’una dona i que no són capaços de respondre-li mirant-la als ulls. Homes que menyspreen les estudiants pel fet de ser dones o estudiants homes als quals els costa mirar als ulls a una professora pel fet de ser dona i que només amb el gest et transmeten l’enorme desconfiança que experimenten enfront del seu saber. Darrere d’aquests homes, pobres generalment, veig un pare que devalua i desacredita la mare amb un “i tu què en sabràs”.

Però tornem al masclisme de les dones. En els temps de la meva mare, que ara té 90 anys, els homes i les dones se separaven a les reunions socials encara que no els hi proposessin, perquè la conversa dels homes versava sobre política i futbol, mentre que la de les dones s’orientava cap als fills, l’escola i el menjar. Ara, entre persones de la meva generació i el meu entorn, a les reunions socials ja no ens separem per gèneres i,, quant als rols, tot sembla ser més igualitari. Els homes, no tots, cuinen, s’aixequen a portar coses i semblen tenir plenament incorporades les labors domèstiques. On ara apareix el masclisme és en els jocs de reconeixement del saber. Compartim sens dubte els temes de conversa, però cap a on s’orienten les mirades?, a qui s’adrecen les preguntes en funció de la temàtica?, a qui s’escolta amb més o menys atenció? I és aquí on per desgràcia haig de reconèixer que ben sovint són les mateixes dones les que actuen de manera masclista.

Es tracta de dones que quan parlen de política miren els homes presents i no altres dones, encara que entre elles hi hagi politòlogues i entre ells, no. Es tracta de dones, en moltes ocasions madures i professionalment qualificades, que quan busquen una referència bibliogràfica o documental prefereixen consultar un home que no una dona. Són dones que, encara que no ho reconeguin explícitament, pensen que darrere del saber d’una dona hi ha un home. Que si una dona fa alguna cosa bé és que hi ha un home al seu costat que l’hi està fent; que si la dona s’orienta políticament cap a una certa posició és perquè darrere d’ella hi ha un home que s’ha definit així. Per què a aquestes dones els incomoda el saber d’altres dones? o, dit d’una altra manera, per què els costa menys concedir el lloc del saber als homes?

Si entre les mateixes dones s’exerceix el masclisme, si el propi relat identitari de la infància és masclista, si no conreem la complicitat i no preval entre nosaltres la confiança en el nostre ésser i en el nostre saber, les reivindicacions feministes mai no seran assolibles.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a