Vuits i nous
Instruccions del bisbe
“Divendres Sant no va permetre cap menció a l’actualitat catalana
Com he dit altres vegades, la tarda de Divendres Sant no em perdo mai la lectura a tres veus que fan els capellans de la impressionant i tan ben escrita passió i mort de Jesucrist en la versió de Sant Joan. Poques paraules i adjectius lacònics per explicar uns fets repressius i sagnants que han repercutit a més de mig món des que van tenir lloc fa dos mil anys en un punt petit però significatiu del planeta, la ciutat de Jerusalem. La tarda d’aquell dia, doncs, vaig travessar la vorera i em vaig personar a l’església de Santa Anna, regentada pels escolapis. La lectura va ser feta. Quan era petit era en llatí i cantada. “Respondit Pilatus: Quod est veritas?” La traducció se seguia a través del missal. Després va ser en català, i també cantada. Ara no es canta; hi hem perdut però l’interès es manté viu. “Si he parlat bé, per què em pegues?” Em vaig quedar a escoltar l’homilia. Com que el text ho facilitava, em pensava que l’oficiant faria una referència a l’actualitat política catalana, poblada de presos i exiliats per causa d’uns fets de “desobediència” i d’injustícia. Ni mitja paraula. Tampoc cap referència a Catalunya i els catalans, englobats. Vaig esperar les oracions. Es va pregar pel Papa, pels bisbes, pels creients, pels ateus. Sí que un moment van sortir “presos” i “exiliats”, però va semblar que fossin del Tibet o encara més remots. Em vaig dirigir a dos laics amb responsabilitat en la cerimònia. L’un em va donar la raó. L’altre, igualment aclaparat, em va dir: “Són instruccions del bisbe.” Acabàvem de pregar pel bisbe: Joan Josep Omella, el de Barcelona.
Potser el purpurat temia una adhesió tumultuosa dels feligresos. No arribàvem a trenta. Després del Concili, amb Franco governant, érem dos-cents o tres-cents. No s’hi cabia, i hi havia gent que seguia la cerimònia des del carrer, alguns fumant i mirant les noies que passaven. En el sermó sempre queia una indirecta contra el règim o a favor d’un pres o d’una amnistia. La gent ja l’esperava. Els del carrer es posaven de puntetes per sentir-la. No vull dir amb aquesta observació que la “politització” eclesial en l’hora actual contribuís a reomplir i fer sobreeixir els temples, però una mica sí que ho vull dir. En qualsevol cas, la “despolitització” no treballa tampoc a favor de l’afluència. Com que no era possible posar-se a favor de Ponç Pilat i dels escribes i fariseus, el bisbe va optar no direm per l’equidistància però sí pel silenci. “Tu no ets Pere, l’amic d’aquest home?” “No el conec.”
El col·legi adjacent a l’església de Santa Anna, que és on vaig estudiar, va ser un gran centre de votacions en el referèndum el dia 1 d’octubre. Els escolapis s’hi van implicar a fons i exposant-se. No els haig de fer, doncs, cap retret. El que està fet, està fet, i és el que val.
