Puig Vayreda, vi de dol

Se’ns en van els referents. Fa dues setmanes vam perdre sobtadament Narcís Oliveras i Terradas, figuerenc il·lustre, pallaquista orfe, senador competent, conseller breu, empordanès hereu de la tradició republicana que abdicà del federalisme: amb Espanya, res a fer. Aquest dilluns hem conegut la mort, no menys colpidora per inesperada, d’Eduard Puig i Vayreda, figuerenc d’arrel i de nissaga plural i extensa, enòleg, escriptor, periodista, exalcalde de la ciutat en uns temps de trasbals que riu-te’n dels d’ara. Ambdós, bons amics malgrat la distància generacional que ens separava... o justament per això: d’ells podia beure de font directa episodis cabdals de la història de Figueres i del país, a banda d’encarnar allò que avui escasseja: coneixement profund, humanisme, acadèmia.

Puig Vayreda no exercí mai d’oracle, però els seus vaticinis polítics es feien escoltar. Home de ciència, tenia l’autoritat de l’investigador, meticulós en els judicis, vehement a l’hora de defensar un criteri. Com a alcalde encarrilà l’adquisició de dos edificis emblemàtics de la ciutat, l’antiga Torre Gorgot, avui Torre Galatea, i el del teatre municipal El Jardí. Molt abans d’assumir responsabilitats públiques, fou fundador i primer president de la delegació de Joventuts Musicals de l’Alt Empordà i de la delegació d’Òmnium Cultural. Més tard, president de l’Institut d’Estudis Empordanesos, president de l’Incavi i director del Consell Regulador de la DO Empordà, quan encara duia la cueta “Costa Brava”. Com a professional de la viticultura fou professor d’anàlisi sensorial a la Politècnica, de nutrició a la UB, responsable de màsters a la UDG, a la Menéndez y Pelayo, a la Universitat Catalana d’Estiu…, i professor de l’European Postgraduate Diploma in Enology impartit a l’Institut de la Vigne et du Vin Jules Guyot de la Universitat de Dijon, entre altres.

El vi fou la seva passió. Més concretament, la cultura del vi. Centenars d’empordanesos vam rebre els primers cursos de tast amb una estesa de copes que omplia, observava, flairava i bevia sense ritual. Se’n fotia de la part més postissa de la moda de la vinya, del nom i de l’etiqueta, admirava l’autenticitat i tenia autoritat. Fruit de tota aquesta labor va rebre multitud de guardons internacionals, però em consta que un dels que li van fer més il·lusió fou el darrer: el premi a l’excel·lència dels antics alumnes de l’institut Ramon Muntaner.

Fa tot just dos mesos vaig tenir el goig de fer la primera presentació de la seva obra pòstuma, El jardí de Dionís, un volum gruixut, il·lustrat i ben documentat sobre la història del vi i el seu entorn cultural que arrenca de les civilitzacions antigues fins a arribar als nostres dies. No és un treball enciclopèdic, remarcava, però gairebé hi és tot, i amb una qualitat narrativa encomiable. El copresentador de l’acte, en Pitu Roca, es referí a l’autor, de qui fou deixeble, com el més savi homenot de vi del jardí diví empordanès. Aquest volum, que esdevé ara testament literari, s’afegeix a l’extensíssima producció editorial i periodística que repassa tant aspectes tècnics i sensorials del raïm i de la bota com passatges en forma de crònica i recull d’articles de la vida que passa, sobretot de la que se’n va.