Opinió

LA GALERIA

Des d’un racó

Com cada dia soc al Cafè del Centre, el meu nou lloc de treball

A Sant Joan de les Abadesses he recuperat certes ganes de viure i el valor dels plaers més simples. Avui, dia 12 d’abril, és un d’aquells que a estones surt un sol lleugerament calent i altres descarrega algun cap de núvol que es passeja per un cel blau. Com cada dia sóc al Cafè del Centre, el meu nou lloc de treball, prenent cafès i amb el soroll de fons d’uns homes que juguen a cartes, la companyia silenciosa d’algun que llegeix el diari o el soroll de fons de l’activitat de la cuina i la barra i permanentment música de fons a un volum molt discret. La llum interior, sempre encesa, és ocre i càlida mentre la natural travessa els finestrals. El personal és atent, amable i agradable. La majoria de noies que hi treballen mantenen l’entusiasme de la joventut i no sols això, sinó que a vegades l’encomanen. És un d’aquells locals polivalents. Hi ha quatre taules reservades i bancs apelfats sota uns panells on hi ha escrits amb una cal·ligrafia exquisida inicis de contes infantils. Una taula que conserva el peu de quan suportava el pes del marbre, ara substituït per un succedani ben aconseguit. Hi ha espai encara per a sis taules amb quatre cadires antigues, d’aquelles de cafè, només de fusta i un respatller ben corbat. Una barra transversal, llarga i amb tamborets els caps de setmana s’omple de jovent. Encara hi ha un pis amb balcó, on confesso que no hi he pujat mai. Hi sol haver, especialment els caps de setmana, gent que hi menja. És un d’aquells llocs que el diumenge al matí, quan fa sol, s’omplen de gent. Famílies amb cotxets, gent que té parada al mercat, altres fent el vermut del diumenge, mainada corrent amunt i avall, jovent lluitant contra la ressaca, etcètera.

De tant en tant, m’agrada sortir a fumar una cigarreta i prendre una mica l’aire. Llavors m’endinso pels carrerons del casc antic, on pot ser que l’únic soroll de fons sigui el de les pròpies passes, i arribo fins a la zona, perfectament urbanitzada, del costat del riu. Avui, hi he anat quan plovisquejava una mica. Feia aquella pluja clara que gairebé ni molesta. Quan tornava he passat per un petit túnel per a vianants de forma convexa que uneix el casc antic amb el passeig. Ho he fet acompanyat d’un grup nombrós de nens i nenes gairebé de guarderia que s’han posat a cridar tots de cop per gaudir de la reverberació que s’hi produïa sota un sostre de pedra. Una de les mestres s’ha volgut com mig disculpar dient-me que els agradava molt el soroll diferent dels seus crits. Jo li he dit que a mi també m’havia agradat molt i que encara m’agrada.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia