Pep Ramis

Pep Ramis és l’única persona que conec (només una mica) que va néixer justament el mateix dia que jo i reconec que tal cosa em fa gràcia: veient com mou el seu cos l’imagino com el meu doble ideal que, de fet, és una alteritat radical. Ramis és una de les dues meitats (l’altra és María Muñoz) essencials de Malpelo, sense que la seva unió formi de cap manera el tot d’una companyia sempre oberta a la col·laboració, a la integració d’una diversitat de veus i de cossos, a impulsar projectes d’altres. Format musicalment i també en les arts plàstiques, la seva trobada amb María Muñoz va fer-lo descobrir la dansa i el món escènic. Ramis l’he vist ballar moltes vegades amb Muñoz (en duos en què, posant en moviment els seus cossos, sempre pensen sobre què som els humans) i també amb altres ballarins. Fa uns dies el vaig veure ballar sol per primer cop a l’espectacle The Mountain, The Truth, The Paradise que actualment es representa al Mercat de les Flors. De fet, no només vaig veure’l ballar. Hi fa tantes coses (com ara cantar exquisidament i dibuixar de manera preciosa mentre els seus traços es projecten en una pantalla), en aquest espectacle meravellós que es desenvolupa en un escenari pràcticament buit amb un terra cobert de pols blanca.

Potser The Mountain, The Truth, The Paradise és el compendi de les experiències de Pep Ramis, dels seus aprenentatges, de les habilitats adquirides i cultivades. D’allò que ha descobert amb el cos, del que va pensant. De molt del que ha llegit i del que ha escoltat. Del que ha descobert compartint vida i creació amb María Muñoz. Comença fent-nos concentrar en una mà que s’arrapa a la seva esquena. I, a partir d’aquí, ens du amb ell en una experiència en què, autorepresentant-se, representa la humanitat en la seva diversitat i mudança: pot ser un nen i també un vell, un innocent i un savi, fràgil i sobtadament fort, caminar descalç i trotar amb unes sabates que arriben com un regal del cel, embrutir-se de pols i ser elegant, refregar-se per terra i enfilar-se amb una corda, explicar-nos històries i mantenir-se en silenci, treure l’animal que tenim a dins i moure’s amb la lleugeresa d’un déu. Com la matèria, tot es transforma, res no es perd. Al capdavall, amb textos d’Erri de Luca, ens recorda que, com més arrelats a terra, més sentim una força que eleva, un impuls que desafia la llei de la gravetat. O alguna cosa així. Tant se val: veure’l és fascinant.