Opinió

Tribuna

Els gitanos de Lleida 

“Fa anys hom podia sentir que els gitanos eren una cultura folk a casa nostra. Avui aquest lema ha de dir i ser que és una cultura nostra a casa nostra

La neteja ètnica contra els gitanos ajuda a entendre el xenòfob pensament espanyol vers els altres. Un llegat intel·lectual que perdura. Primer va ser l’expulsió dels jueus (1492), després la dels moriscos (1609), posteriorment (1749) el genocidi contra el poble gitano. Un grup ètnic que prové de les regions índies de Panjab i el Rajasthan, que per l’Iran van emigrar cap a Europa i nord d’Àfrica pels volts de l’any 1050.

Marc Pons des del digital El Nacional diverses vegades ha denunciat “la Gran Redada” que el Borbó Ferran VI ordenà ara fa 269 anys. L’executà el ministre Ensenada, ministre de la Guerra juntament amb el president del Consejo de Castilla, bisbe Vázquez Tablada. Van tenir plens poders, amb el més absolut secret, per detenir, concentrar, recloure i exterminar “todos los gitanos del reyno de España”. El resultat fou un holocaust, hom calcula que sobre una població de 50.000 persones hi hagué 12.000 víctimes mortals. Cal afegir-hi milers de famílies separades i la pobresa imposada per la ruïna de la comunitat romaní hispànica. Aquesta suposava un 1% de la població. La idea era la supremacia castellana, la depuració racial, la religió única.

On hi havia més gitanos, assenyala Marc Pons, era a Catalunya i a la meitat oriental d’Andalusia, Granada. Per efectuar la barbàrie van entrar amb violència i per sorpresa als barris gitanos la nit del 30 de juliol de 1749, tancant accessos, atrapant homes per una banda, dones i nens per l’altra. El destí dels homes foren les presons militars, l’esclavitud en la construcció militar naval espanyola. Altres foren enviats a galeres; dones i nens, reclosos en convents i cases de caritat.

A Catalunya i Granada s’efectuaren les ordres amb retard de 25 dies, fet que facilità la fugida de molts. La llei no fou derogada fins al 1761. L’estigma, però, ja estava instal·lat, el gitano seria considerat d’aleshores endavant com un ser desarrelat, delinqüent i heretge.

Arreu de Catalunya hi ha comunitats gitanes, a Miralcamp (Pla d’Urgell) els nens ens hem criat amb ells. A mitjans dels cinquanta va arribar-hi una família extensa, els Buñuales, els grans treballaven a jornal i els xiquets venien a l’escola unitària on els meus pares eren mestres. Així fins avui. Gent com la resta del poble. Omple d’orgull qualsevol persona honesta el saber que els gitanos de Lleida volen esborrar del nomenclàtor dels carrers de la capital de la Terra Ferma el nom d’un genocida, el Marquès de l’Ensenada. A Lleida els gitanos hi han aportat la cultura pròpia i la identitat específica, música, també color i alegria. També treball i feina.

Els gitanos de Lleida, de Gràcia, de Figueres, de Tortosa, d’Hostafrancs, de la Mina, de Miralcamp o de Perpinyà són una cultura pròpia a casa nostra, són lleials a la pròpia història, com també a la nostra que també és la seva, malgrat tots els inconvenients del món contemporani que ha trencat tants i tants anys de tradició i continuïtat. És la llibertat, el coneixement, la igualtat, l’esborrar atavismes equívocs, el que els fa encarar amb orgull el món contemporani. El que fa que reivindiquin un espai propi, d’igualtat en la diferència, de formació i estudis, de llocs de treball i el rebuig més absolut a la discriminació. No tot són flors i violes en el món gitano; tenen, com els paios, gent de tota manera, problemes seculars que van de la seva forma de ser i viure a un recel que és fruit d’anys de marginació i no escoltar les seves necessitats i reivindicacions. Tan legítimes com les que més.

Els gitanos de Lleida amb aquest acte pioner cultural i històric marquen un camí d’autoafirmació, darrere vindran més i més demandes. Catalunya, la Lleida honesta, digna, capital de la Terra Ferma, han de marxar a l’uníson en un camí de justícia i llibertat que hem de seguir plegats. No serveixen els dirigismes paternalistes, ni aconseguir els seus vots a canvi d’inversions concretes sense fonaments de futur, com s’ha fet a Lleida i altres llocs. El que cal ara és primer escoltar, després dialogar i finalment consensuar. Fa anys hom podia sentir que els gitanos eren una cultura folk a casa nostra. Avui aquest lema ha de dir i ser que és una cultura nostra a casa nostra.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a