Opinió

Tribuna

Mesura de la desmesura

“El cardenal Vidal i Barraquer no va fer costat a Franco i va defensar la pau en temps de guerra

Celebrem enguany l’Any Cardenal Vidal i Barraquer (1868-1943). És prou coneguda la seva negativa a signar la carta col·lectiva de l’episcopat espanyol, de l’1 de juliol de 1937, que reconeixia i donava suport a la insurrecció militar de Franco contra el govern legítim de la II República. El 19 de setembre escrivia a Eugenio Pacelli, secretari d’estat de la Santa Seu: “No parece que sea misión de los obispos quitar o poner gobiernos, o proclamar legítima o apoyar una subversión.” I afegia: “Unos creerán que el gobierno de España está dominado por los prelados; otros, que éstos son juguete de los gobernantes que los manejan a su antojo.” Menys coneguda és la seva posició sobre la guerra i llurs conseqüències sobre la població civil. Va intentar infructuosament, amb el cardenal de París, Jean Verdier, que França i Anglaterra s’impliquessin per tal d’assolir una pau justa i negociada. Amb aquesta mateixa intenció va escriure a Franco i a Negrín. El 3 de març de 1938 recordava al primer que la guerra, tot i ésser una mesura excepcional i desproporcionada, també estava sotmesa a unes certes limitacions: “No se me oculta que la guerra es la guerra y que tiene sus leyes duras y difíciles de evadir, pero tanto ella, por legítima que sea, como sus métodos y procedimientos revisten solamente la condición de medio indispensable para alcanzar un fin justo no asequible de otra manera. Esta peculiar característica implica una constante y esmerada atención sobre la situación interna y exterior al objeto de no prolongar la lucha más de lo necesario, o de proseguirla con los menores daños posibles, o aun de apelar a otro recurso que pueda conducir a la finalidad anhelada sin los horrores y ruinas inseparable de la guerra.” La guerra no es podia allargar més del que fos estrictament necessari i, no era lícit moralment convertir-la en un mitjà per a aixafar i humiliar totalment l’enemic. El 9 de juny etzibava a Pacelli: “No es posible ni justo extinguir a todos los extremistas. Deberá juzgarse y aplicarse la ley a los autores de delitos. (...) Espanta una victoria extremista que ponga las riendas del estado en manos extremistas. La paz cimentada en la violencia no puede durar y a la corta o la larga produce efectos diametralmente opuestos.” Dissortadament, els seus temors es van fer realitat. La societat de postguerra va restar dividida entre vençuts i vencedors. Els vençuts, durant dècades, van experimentar una repressió indiscriminada i ferotge, que no sols volia castigar els seus presumptes delictes, sinó que també pretenia humiliar i embrutar la seva memòria. L’epitafi de Gregori VII s’escau a qui fou considerat “el cardenal de la pau”: “He estimat la justícia i he odiat la iniquitat; per això moro exiliat.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.