Opinió

Tribuna

Contra Fabra?

“Fabra va deixar enllestida aquella llengua que hauria estat la nostra per evolució natural sense les traves i imposicions que contribuïren al seu empobriment i deformació

Aquest any es multipliquen els actes en honor de Pompeu Fabra, hi són analitzats molts aspectes de la seva trajectòria i del seu mestratge, i es publiquen estudis i llibres entorn d’aquesta figura cabdal de la nostra cultura. És plausible que personatges com aquest siguin evocats sovint, perquè són fites en el nostre desenvolupament com a societat i ens projecten al món per l’excel·lència dels seus assoliments. Pompeu Fabra ens acreix el cabal de la nostra catalanitat, com ho feren Pau Casals, o els presidents de la Catalunya moderna, aquí dins i a l’exili. Gràcies a tots ells, com potser hauria dit Pla, anem més mudats.

Què sap de Pompeu Fabra la gent del carrer, és poc. Els sona el nom, molts saben que va fer un diccionari, unes gramàtiques, d’altres fins i tot recorden la frase amb què se l’identifica, “seny ordenador de la llengua”. Al capdavall, fóra ben bé un descobriment inesperat el resultat d’una enquesta en aquest sentit, perquè palesaria la informació incompleta amb què molts ciutadans viuen feliços.

La tasca de Fabra ha estat revisitada els darrers anys, i més amb motiu de l’aparició de dues edicions dels seus productes: un Diccionari de la llengua, una Ortografia i també una Gramàtica, dels quals es responsabilitzen els equips de l’Institut d’Estudis Catalans, Secció Filològica. Aquestes obres segueixen els passos de Fabra, tot adiant allò que cal revisar, per descomptat fidels a les línies directrius del Mestre. Cal reconèixer que l’enfocament científic que ell donà a la llengua, a banda de ser una novetat a començaments del segle XX, era l’únic recomanable, i representava sortir de la rutina i el rovellament; vivíem de gramàtiques antigues basades en el llatí, o que recollien solucions medievals. Ell, cridat a Barcelona per Prat de la Riba en camí de crear la Mancomunitat, pren sobre seu la tasca de crear la llengua moderna, apta per a tots els nivells que els avatars històrics no havien permès, ja des d’abans de Felip V. Fabra va observar la llengua parlada, va tenir en consideració tots els dialectes del mapa lingüístic, tot depurant noses i deformacions, perquè havíem estat durant uns segles sense estudis seriosos: la llengua parlada s’havia contaminat de la veïna, a l’escola es feia tot en castellà, el català presentava maneres de dir deformades per pèrdua d’autenticitat, per manca del geni de la llengua.

Fabra va aplicar tots els seus esforços a deixar enllestida aquella llengua que hauria estat la nostra present per evolució natural si no haguéssim sofert les traves i imposicions que contribuïren al seu empobriment i deformació. Sense l’auge del castellà durant els Àustries i, sobretot després de Felip V, la llengua parlada i escrita hauria viscut adaptant-se a la demanda natural dels temps, lliure de l’afebliment que ha rebut el nom de Decadència. En els seus treballs, Fabra va procedir científicament sobre allò que ja existia de propi, però també inventant solucions i formes tant per a la parla com per a l’escriptura. Partí del principi que tota llengua és singular, distant de les altres. A la gramàtica instintiva i natural que totes les comunitats tenen en el dia a dia, cal, amb el pas del temps, sobreposar-hi una gramàtica científica, estructurada: ell ho va fer per al català parlat i escrit, va afegir quadres molt innovadors en fonètica, en morfologia i en sintaxi, perquè tota llengua viu també de solucions arbitràries, és a dir preses libèrrimament. D’aquí vingué que si bé les solucions de Fabra per a una llengua moderna fossin acceptades per molts, començant per la Mancomunitat, els principals òrgans de premsa i molts escriptors, també la seva tasca es veiés combatuda, en alguns casos amb virulència, per catalanoparlants i per acadèmics castellans, els uns per enveja, els altres per una por insofrible que el català fos llengua moderna, apta per a tots els camps. Entre els enemics comptem-hi els escriptors romanalles de la vella Renaixença, aferrats a una ortografia tradicional i gens racional, els partidaris del “català que ara’s parla”, vulgars i barrejadors, i altres diversos, tots amb dèries obsessives contra Fabra.

Res no hi feiA: el Mestre ens va deixar la llengua endreçada, una ortografia actualitzada, una gramàtica lògica, clara i ben estructurada, i molts treballs de depuració i modernització. Li devem bona part de la decència amb què podem presentar-nos al món.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.