‘Patrimoni’

En saber de la mort de Philip Roth, he recordat especialment Patrimoni, un llibre publicat l’any 1991 que du el subtítol Una història vertadera, com si l’escriptor no volgués que es dubtés que, certament, hi deixa constància de les seves vivències i pensaments davant del deteriorament del seu pare, Herman Roth, a causa d’un tumor cerebral que va fer que morís, als 86 anys. Tanmateix, si fos una novel·la de ficció (que, de fet, mai no és del tot aliena al relat autobiogràfic en la mesura que la literatura transforma la vida a través de la memòria) continuaria essent una lliçó humaníssima de com afrontar la mort. No només la dels altres, encara més en el cas dels éssers estimats, sinó la pròpia. Que ho sigui tampoc no és aliè a la literatura.

Patrimoni és una transmissió d’amor, saviesa i dignitat. Entre un pare i un fill que a la vegada ens la transmet. Roth, que tant ha sabut escriure sobre les ridiculeses i misèries humanes, no fa trampes i no eludeix la dificultat d’assistir a la degradació d’un cos devastat per la malaltia. Però tenir cura d’aquest cos extremadament fràgil no només no degrada, sinó que dignifica i aporta sentit moral a l’existència. Sense negar que costa fer-ho: “Un neteja la merda del pare perquè no hi ha més remei que netejar-la, però, després d’haver-la netejat, tot el que s’ha de sentir se sent com no s’havia sentit mai abans.” L’escriptor hi afegeix que tampoc no era la primera vegada que ho comprenia: “Un cop deixes de banda el fàstic i ignorada la nàusea, un cop va més enllà de les fòbies, fortificades com tabús, resta molta vida per apreciar.”

Hi ha tantes coses que em van revenint de Patrimoni, com ara quan Roth, jueu, explica que Primo Levi va ser el supervivent de l’Holocaust que més va impressionar-lo. El va conèixer l’any 1986, a Torí, durant quatre dies: ho va fer per entrevistar-lo i, d’una manera que li sembla inexplicable, es van fer amics íntims. Quan es van acomiadar, van fer-se una abraçada emocionadíssima com si no haguessin de veure’s mai més. Va ser així. Sis mesos després, Levi es va suïcidar llançant-se pel forat de l’escala de casa seva: la mateixa escala de la qual Roth havia pujat cinc pisos amb entusiasme tots i cadascun dels dies en què va visitar-lo per fer-li l’entrevista. La vida, la mort, l’amor, l’amistat, la dignitat. Tot allò essencial és a Patrimoni.