Vuits i nous
Valle de los Caídos
“La resistència dels materials ideològics explica la persistència
Fins i tot la premsa internacional diu que el manteniment del Valle de los Caídos és una anomalia en l’Europa que no té dedicada cap obra semblant o aproximada a Hitler o a Mussolini. La premsa internacional no pot ignorar que una anomalia prèvia ho explica: Franco, principal inquilí del Valle de los Caídos, va guanyar la guerra, al contrari dels seus dos camarades, i durant els quaranta anys que va governar es va fer erigir els monuments que va voler i es va poder preparar la tomba on havia d’acomodar-se un cop mort “al llit”. Una altra cosa és que en els quaranta anys posteriors a la seva defunció la baluerna es mantingui, amb la creu que la corona enxerinada. “Enxerinar” no surt a cap diccionari, només Coromines hi ha referència en un lloc recòndit del seu. Els de Mataró ja ens entenem. Els arquitectes afirmen que les cases tenen tendència a no caure. Volen dir que resisteixen la força de la gravetat. La resistència dels materials explica la persistència del Valle. Materials ideològics, vull dir. Ens exclamem perquè ni els governs d’esquerres que ha tingut Espanya han pogut o volgut enderrocar o reconduir el colossal mamarratxo arquitectònic o treure’n els cossos de Franco i José Antonio. Devien calcular que les bigues de l’edifici constitucional o democràtic cruixirien, si es tocava: tal és la persistència del franquisme sociològic o com se’n vulgui dir.
Aquí on em veuen, jo he visitat el Valle. Va ser durant un viatge de final de batxillerat que sorprenentment la direcció de l’escola va confiar al professor de Formación del Espíritu Nacional. Ens va dur a la Línea de la Concepción per veure Gibraltar, a Granada per evocar els Reis Catòlics, a Madrid perquè era la capital d’Espanya, a Saragossa perquè conté la patrona d’Espanya i de la Guàrdia Civil. Al Valle de los Caídos, ell i el conductor de l’autobús es van postrar tanta estona i amb tanta unció davant la tomba de José Antonio que per un moment vam pensar que s’havien oblidat de nosaltres i que hauríem de tornar a casa a peu. Era per Setmana Santa. Quan vam arribar a casa era Pasqua. Aquest professor va morir fa poc a Palma. Sense haver renunciat a les seves idees, tenia feina funcionarial en algun lloc del govern balear, de dretes o d’esquerres. Com ell, milers. La resistència i persistència dels materials.
Què n’hem de fer, del Valle de los Caídos? L’altre dia un senyor que hi té enterrat un avi republicà suggeria deixar-hi sol Franco. “Qué solos se quedan los muertos.” Fa gràcia, però diria que la premsa internacional i nosaltres mateixos ho tindríem igualment per una anomalia. “Reinventar-lo”, paraula de moda? Ni que el convertissin en un bingo: l’ectoplasma de Franco sempre hi serà, tres i quaranta vegades “presente!”.
