Opinió

Tribuna

Tercer ‘round’

“Falta que la gent aguanti, que els partits mantinguin la pugna, que el carrer continuï mobilitzat i, sobretot, que quan hi hagi eleccions l’independentisme arrasi a cada convocatòria

La sentència de l’Audiència Territorial de Schleswig-Holstein no afecta només el cas concret del president Puigdemont, sinó la causa general sobre Catalunya... o millor dit, sobre Espanya. Davant dels fets d’octubre, era clar que calia un àrbitre que posés un criteri raonable en la discussió. I si bé aquest àrbitre o jutge extern no ha determinat sobre el dret a l’autodeterminació de Catalunya, que és l’assumpte de fons, sí que ha dit una cosa: que convocar i/o organitzar i/o promoure un referèndum unilateral pot ser moltes coses, fins i tot pot ser il·legal, però que en qualsevol dels casos no es pot considerar un delicte de rebel·lió i sedició. És a dir, que l’empresonament preventiu efectuat té tots els símptomes d’una persecució política a ulls alemanys (i europeus). I que qui està a judici, com dèiem, no és Catalunya i els seus actes, sinó Espanya i el seu sistema autoritari.

Si ara algú proposés un referèndum unilateral, o ratificar el que es va fer el dia 1 d’octubre o el dia 27 de setembre, difícilment podria ser empresonat preventivament per rebel·lió o sedició sobretot si Espanya, com sembla, renuncia a l’extradició de Puigdemont. Renunciar vol dir que plega, que no ho veu possible, que no hi ha cas. Vol dir això que caldria igualment anar a l’exili per a poder quedar totalment lliure? Ara mateix sí, però tinguem en compte que la causa instruïda per Llarena té tots els punts per ser considerada prevaricadora i que totes les actuacions de la Guàrdia Civil, molt més que irregulars, també hauran de tenir la seva probable sanció. És a dir, que cal veure en què queda aquest despropòsit de judici: en absolució o no, i en prevaricació o no. La lògica europea indica clarament cap a l’absolució, i ves a saber si no ho sabrem fins a Estrasburg. Però la importància de la sentència recent és que imposa un estàndard, un criteri objectiu i neutral, que contrasta clamorosament amb els excessos d’Espanya. És el principi de la fi de la impunitat del sistema judicial espanyol. Per això Pedro Sánchez tenia (i té) tanta pressa per canviar el Codi Penal.

Puigdemont està a un pas de poder tornar legalment a territori català sense que cap carceller li toqui un pèl. El que pugui passar en una hipòtesi així és inimaginable, però mentrestant tothom ha de preparar els partits i les entitats per a una tardor i una primavera de revàlida. Sí, crec que estem a prop d’un tercer round. El primer, l’1 d’octubre, va deixar l’Estat espanyol KO i sense capacitat de resposta, donant cops de puny al vent. El segon round va ser la furibunda reacció dels poders de l’estat: empresonaments, 155, càstigs, repressió i judicialització arbitrària. El tercer acaba de començar ara, amb aquesta sentència: ara ja sabem els límits que té l’Estat. L’octubre vam descobrir els nostres propis, els nostres errors, les nostres incapacitats, les nostres prudències i excessos. Però avui coneixem els límits de l’Estat, pel fet que ja fa anys que pertany teòricament al grup dels estats democràtics. Què falta aquí? Només falta que la gent aguanti, que els partits aguantin i mantinguin la pugna, que el carrer continuï mobilitzat, que els judicis es guanyin si és possible en una justícia tan aleatòria com l’espanyola, que la comunitat internacional vegi ja clarament qui té actituds constructives i qui té només actituds repressives, i, sobretot que quan hi hagi votacions (municipals, referendàries, autonòmiques, el que sigui), l’independentisme arrasi a cada convocatòria.

Ni de bon tros està guanyat, aquest tercer round. D’entrada ronda encara el perill de la divisió entre els partits, els dubtes eterns, les baralles pel poder i pel rumb a seguir. I he de dir que aquests últims mesos tots estan donant un espectacle que francament... No és cosa menor: al final el que estem decidint és, un cop coneguda l’altra banda, quin preu estem disposats a assumir. Ara comencem a veure que Espanya no ho pot fer absolutament tot i que, especialment si es mantenen o incrementen les majories, el moviment independentista no afluixa, sinó que guanya motius i força. Cal una determinació incontestable dels dirigents per a aguantar l’embat, tant si es vol revalidar algun dia la via unilateral com si es vol negociar un referèndum acordat: en qualsevol de les dues opcions, afluixar és un suïcidi. Encara som al ring. Ha sonat la campana. L’adversari sembla molt més fort del que ja sabem que és. Hem de fer-ho millor. Però no és el moment de buscar el camí més fàcil cap a casa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a