Una invenció literària

Part dels coetanis d’Emily Brontë, que un any abans de morir el 1948 va publicar la seva única novel·la amb el pseudònim d’Ellis Bell, van menysprear Cims borrascosos perquè la consideraven violenta i basta tot presentant un món habitat per personatges arrossegats per la irracionalitat de les seves passions. Salvant les distàncies, potser van dir-ne coses semblants a les dels noucentistes catalans quan criticaven les novel·les “rurals” dels modernistes amb la idea que es rabejaven en un món violent i primitiu a les antípodes d’un model de cultura i civilització. Cenyint-nos a Cims borrascosos, no sé si, passat el temps, els seus admiradors ens sentim fascinats (i horroritzats) pels esclats de la passió, sobretot pel que fa a l’amorosa que vincula Catherine i Heathcliff més enllà de la mort, mentre constatem que, a la contemporaneïtat, ni la literatura és capaç d’expressar-la.

Acabava l’ombra d’ahir amb el desig manifestat per Catherine quan enfolleix en adonar-se que no pot conciliar la passió per Heathcliff amb la vida ordenada amb Edgar Linton: “M’agradaria ser a fora, m’agradaria ser una altra vegada petita, mig salvatge i atrevida, lliure...” És la nostàlgia de la infantesa perduda. Però potser també s’hi expressa el sentiment romàntic davant de la separació de la naturalesa que esqueixa els humans. No és que no hi hagi racionalitat, posem-hi que “civilització”, al món de Cims borrascosos. És la casa ordenada de la Granja dels Tords, que també va atraure Catherine i on, un cop aquesta emmalalteix posseïda per la bogeria, Edgar es refugia en els llibres. Heathcliff, en canvi, és el món d’“a fora”, la vida lliure i salvatge en contacte amb la naturalesa a la qual Catherine no pot tornar. Potser també ho podríem entendre com una de les expressions literàries de l’amor-passió, que, de fet, es considera una invenció literària. Obstaculitzat per les normes socials, l’amor-passió sembla que no es pugui viure en la durada ni traduir-se en cap vincle social: no pot convertir-se en matrimoni. Impossible de viure’s, condemna a la mort, com ens fa present la tradició literària.

En tot cas, hi ha a la vegada tanta racionalitat a Cims borrascosos que la seva narradora principal, l’assenyada serventa Nelly Dean, n’és la portadora. Des de la seva percepció, horroritzada i a la vegada commoguda, abordarem demà el moment més passional de la novel·la i un dels passatges més bells i esgarrifosos que he llegit mai: la trobada última entre Heathcliff i Catherine, que precedeix la mort d’ella.