El fantasma d’un amor immortal

He devorat les últimes quaranta pàgines de Cims borrascosos mentre, amb uns auriculars, escoltava l’òpera inspirada en la novel·la d’Emily Brontë que Bernard Herrmann va estrenar l’any 1951 i que m’ha fet descobrir el generós melòman Jordi Maluquer. En començar-les, Lockwood, que havia tornat a Londres després de sentir el relat de Nelly Dean durant una llarga convalescència a la Granja dels Tords, aprofita un viatge pels erms per visitar Cims Borrascosos. Veient la casa molt canviada, sense l’aire sinistre que tenia, hi troba Nelly, que hi ha retornat havent passat molts anys “exiliada” a la granja que va ser propietat dels Linton i que Heatchcliff va aconseguir fer seva. I és així que recull de nou la narració de la criada, que li diu una nova decisiva: Heatchcliff és mort.

No s’acaba de saber de què va morir. Nelly diu a Lokwood que va deixar de menjar i de dormir, que el mateix Heatchcliff li havia explicat que, tenint-ho tot sota el seu poder, no sentia la voluntat per fer res i així acabar de venjar-se dels descendents dels seus “enemics”, Catherine Linton i Hareton Earsnhaw, que, essent-ne filla i nebot, tant li recordaven la seva estimada Cathy. Curiosament, sobretot el noi: “Hareton m’ha semblat com el fantasma del meu amor immortal, dels meus esforços salvatges per mantenir el meu dret, de la meva degradació, del meu orgull, de la meva felicitat, de la meva angoixa...”. Heatchcliff va transmetre a Nelly que se sentia arrossegat per la “seva” Cathy, que, posseint-lo des del dia que van enterrar-la i ell va excavar-ne la tomba, finalment el reclamava perquè jagués al costat seu sota terra. Un temps abans, just el dia en què van enterrar Linton, va obrir el taüt de Catherine per veure de nou el seu rostre: “Encara és el mateix, per un moment vaig pensar que em quedaria allí, però (l’enterramorts) em va dir que si li tocava l’aire aquell rostre s’alteraria.” Aleshores Heatchcliff va subornar l’enterramorts perquè, quan ell morís, desfés el taüt de Catherine i el seu, de manera que els dos cadàvers s’abracessin per l’eternitat. Aquesta és la història d’amor i mort que narra Cims borrascosos, però, al final de la novel·la, se n’esbossa una de feliç entre Catherine i Hareton. Passejant tranquil, Lockwood troba les tres làpides (les d’Edgar, Cathy, Heatchcliff) sobre el pendent de l’erm. I, escoltant la remor suau del vent que agita l’herba, es pregunta com hi pot haver algú que pensi que els qui dormen en aquella plàcida terra tinguin un son inquiet. Qui ho pot saber?